Aquests dies proliferen molts debats sobre els aprenentatges del confinament en la gestió de l’escola i allò que cal tenir en compte en cas d’haver-nos de tornar a confinar. Aprofito l’espai que em dona aquest article per posar sobre la taula algunes qüestions que ens poden ajudar a tenir perspectiva, no només en l’àmbit educatiu sinó social, en la presa de decisions, i ho faig des de la visió (completament esbiaixada, ho reconec) que em dona el meu dia a dia treballant amb persones en situació d’extrema vulnerabilitat en un context urbà, a Badalona.

L’escola com a espai de socialització, de creixement humà i d’inclusió. Considero que les decisions preses i els debats que han tingut lloc a l’espai mediàtic des de març han estat totalment aprenentatgecèntrics. Vèiem com tancava l’escola i tothom es posava les mans al cap per si els alumnes perdien un curs, la famosa “generació perduda”. Hem criticat la lentitud dels mestres a l’hora de fer arribar materials per mantenir el currículum escolar, sense adonar-nos que el més important que fan, que és generar aprenentatge des de la relació grupal i les figures de referència, no ho han pogut traslladar al format online de cap manera. Com a mares i pares se’ns ha demanat fer un paper de transmissors de coneixement i organitzadors de rutines d’aprenentatge sense preparació prèvia ni condicions mínimes a casa. Hi ha centres que signifiquen l’únic espai socialitzador d’un infant o adolescent en llengua catalana, o bé l’únic espai on algú li pregunta com està, com es troba o què sent. On fa amics i amigues i a través de la relació amb aquests i l’acompanyament del professorat creix com a persona. On obté referents on agafar-se quan pensa en el futur.

Un “imprescindible”: tenir un dispositiu electrònic a casa. Sí, cert. Sense aparell (portàtil, tablet o mòbil) no hi havia opció de contacte amb l’exterior i, per tant, ni videotrucades, ni deures i ni plataformes d’aprenentatge. Però compte en limitar-ho tot a això. Com a entitat ens hi hem trobat molt amb els finançadors: “S’han repartit 50 tablets…” i feina feta. Pot semblar obvi, però al principi pocs vam pensar que tenir un dispositiu i no tenir internet, ni dades, no serveix per a res; que tenir un portàtil no significa que el sàpigues fer servir; que hi ha persones que no saben llegir o entendre el català ni castellà, fins i tot havent cursat part de l’educació obligatòria; que un dispositiu mitjanament bo en una habitació rellogada pot ser motiu de robatoris; que un sol dispositiu en una família nombrosa implica haver de gestionar conflictes entre germans; que l’addicció a les pantalles és quelcom per al que com a pares i mares hem d’estar formats i preparats, i podria seguir…

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.