Arxiu de la categoria “General”

La xarxa d’Ecoparròquies –parròquies i comunitats cristianes ecosolidàries– va agafar el guant llançat pel papa Francesc quan amb Laudato si, publicada ara fa cinc anys, va fer una crida a les comunitats cristianes a la conversió ecològica integral. Per commemorar el cinquè aniversari d’aquesta encíclica, Ecoparròquies (una iniciativa impulsada per Justícia i Pau) està penjant cada dia del mes de maig i a través de les xarxes socials (@ecoparroquies a Twitter i a Instagram) una cita i un comentari radiofònic sobre aquest text, que va lligar ecologisme i desenvolupament social d’una manera indissoluble.

Què ens diu ‘Laudato si’?

Una cosa molt important que fa Laudato si és aquesta unió entre la idea d’ecologia i la de justícia social: uneix el concepte de la justícia ambiental i justícia social. És molt important perquè dona una mirada global i fa un subratllat en el desenvolupament humà integral, és a dir, un canvi de paradigma de la mateixa idea de desenvolupament.

I què proposa?

Diu que desenvolupament no és només créixer econòmicament, sinó que és créixer com a persones, com a societat i com a món. Un altre element és la idea que tot el tema ecològic és una qüestió que no és perifèrica a la creença cristiana sinó que forma part del nucli més central. Des del punt de vista de la fe és molt important.

És una crida?

Fa una crida a tots els cristians perquè ens sentim interpel·lats. “No us mireu això de l’ecologia com si no hi estiguéssiu implicats”, diu el papa. I afegeix: “No us penseu que el que està passant al món no us afecta!” Els cristians tenim una responsabilitat i ens hi hem de comprometre.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Els faré una confessió: odio el període de preinscripció escolar. L’odio, sobretot, perquè se’m genera una certa sensació que la canalla és tractada com si estigués enmig d’una subhasta de bestiar i hi hagués dos aspirants pujant pels animals: l’escola pública i l’escola concertada. Detesto observar com uns desitgen el fracàs de l’altre com a mètode de subsistència. Com si el fracàs de qualsevol d’aquests dos sistemes, ara per ara, no ens condemnés a un fracàs col·lectiu com a país. Si algú em diu on haig de signar per reconvertir tot el sistema educatiu en un únic sistema públic, m’hi sumo ara mateix. Però en paral·lel procuro allunyar-me d’aquells que desprestigien el rival fins a l’extrem. Potser és perquè sé d’escoles concertades que la barreja d’alumnat converteix en un exemple d’integració, o d’altres que fan una feina extraordinària als barris socialment més castigats.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Fa dos anys, quan Josep Bargalló va arribar a la conselleria d’Educació, va avisar que no volia renovar els concerts a les escoles que separen els alumnes per sexe. Argumentava que “la socialització de les persones no es pot fer separant els sexes” i que, tot i que és un model “que s’ha de respectar”, no es pot fer amb diners públics. Dos anys després, el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) ha fet oficial que no es renovaran els concerts educatius als onze col·legis catalans que segreguen per sexe perquè “no compleixen el principi de coeducació per mitjà de l’escolarització mixta, que ha de ser objecte d’atenció preferent”. Ara bé, el departament dona al mateix temps “una pròrroga d’un any” al concert de primària, que acaba aquest curs, perquè si les famílies volen escolaritzar els seus fills de manera gratuïta “sabran que aquest és l’últim curs en què ho podran fer en aquests centres”.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

La pandèmia ha suposat una prova d’esforç gegantina per a les infraestructures de telecomunicacions i les plataformes digitals. L’han superada amb una contundència espectacular. També, amb el recurs de la tecnologia, ha propiciat experiments massius d’organització social que tenen el potencial de transformar molts aspectes de la nostra vida col·lectiva. En contrastaré dos: el treball a l’empresa i l’educació.

Pel que fa al primer l’impacte serà profund. El teletreball, s’ha vist, funciona molt bé. Fins ara la pregunta era: quines tasques es poden fer teletreballant? A partir d’ara serà: quines tasques no es poden fer teletreballant? Els treballadors voldran estalviar temps de transport. Les empreses voldran estalviar espai d’oficines i disposar del màxim talent possible. Tot portarà a la virtualització d’una munió d’empreses. Explorar les implicacions d’aquest fenomen és un repte per a la imaginació. Penseu en les ciutats. Els seus habitants ja no seran tant els que hi viuen perquè hi tenen el lloc de treball com els que s’hi senten vinculats, o atrets, com a lloc de residència: perquè té mar, verdor, bon clima, és segura, té bones escoles, bona sanitat, molta cultura, etc. Hi ha qui triarà poblacions petites, tranquil·les i amb molt de verd, d’altres preferiran ciutats més grans i intenses. Podran escollir perquè el treball no els lliga a cap lloc concret. Una enquesta de fa pocs dies indica que més del 50% dels treballadors tecnològics de San Francisco considerarien deixar Califòrnia (16% per l’estranger) si poguessin. Podran. Per retenir o atreure els teletreballadors, la ciutat haurà de desplegar molts dels atractius esmentats. Però llavors els impostos no podran ser baixos. ¿Com ho encaixarem tot plegat si, per exemple, un segment dels teletreballadors (potser els que ja no necessiten escoles) trien residència en funció de les taxes? Amb empreses que són a tot arreu però no tenen una seu física de pes enlloc, i amb treballadors que poden canviar de ciutat sense canviar de feina, les finances municipals patiran. Una regulació fiscal d’àmbit com a mínim europeu seria molt desitjable.

La generalització del teletreball no significa que la gent deixi de trobar-se. El viatge de negocis persistirà. Els que ara es veuen diàriament hauran de viatjar per veure’s, els que ara viatgen sovint, fins i tot frenèticament, no tindran tanta necessitat de fer-ho: s’ha vist que ho poden fer per Zoom. L’efecte net? Incert. Potser es podria intuir que, de mitjana, el nombre de dies fora de casa d’una persona, per any, no variarà gaire, però el nombre de viatges disminuirà: menys sortides, més llargues.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

A les set del matí, poc després de sortir el sol, el primer dia que es podia sortir a fer exercici, a córrer o a anar amb bicicleta, ja era a la carretera de les Aigües, al peu del Tibidabo. Vaig renunciar a córrer per la pista. Em vaig enfilar muntanya amunt, fugint dels grups, cada vegada més nombrosos a mesura que avançava el dia, que corrien i parlaven i reien i s’aturaven a fer-se fotos als miradors. Gent jove, i molts adolescents que hauríem d’estar educant, ara més a casa que a l’escola, perquè siguin solidaris. Perquè pensin en els altres més que en ells. Des d’aleshores, he tornat a sortir, buscant sempre racons i itineraris una mica marginals.

Crec que hem fracassat a l’hora d’explicar als més joves que això és seriós. A ells, per sort, la malaltia no els afecta gaire. Però són peces importants en la transmissió del virus. Formen part de la cadena que més tard o més d’hora arriba als grans. Als que es moren.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Que el contacte físic i les abraçades tenen poder balsàmic i regenerador, creen i refermen vincles i esdevenen font de salut i benestar -sempre que es tracti d’un contacte desitjat, consentit i ben rebut- està més que comprovat. Però potser millor que en parlem amb més detall un altre dia, quan puguem incorporar-les novament a les nostres vides. Mentre toqui evitar-les o dosificar-les, i no ens en puguem fer a tort i a dret com abans, millor no posar-nos als llavis una mel que no podem tastar.

Què farem i com ens ho farem mentrestant? Com que passar-nos el temps lamentant-ho o enyorant-ho no seria el més saludable, potser ens convindria reflexionar sobre els petits (o grans) beneficis, fins i tot sobre la possible dosi d’encant, que poden tenir les no-abraçades. La primera idea que se’m dibuixa és aquesta: “És perquè t’estimo i m’estimo que no t’abraço”. Un motiu tan contradictori com inapel·lable, que probablement ens ajudi a suportar-ho millor. També penso que l’abstinència i el fet que ara per ara siguin fruita prohibida les fa sens dubte més desitjables. Qui sap si les mitifica també un xic. Acte seguit, se’m desfermen alguns interrogants: quantes abraçades hi ha hagut a la meva vida? Moltes. Quantes han sigut realment memorables? Poques (a proporció). Quantes abraçades estan mancades d’essència? Quantes acaben derivant en formulismes, com passa sovint amb els petons? Quantes persones abracen i es deixen abraçar de debò?…

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

L’ACVic Centre d’Arts Contemporànies i el Centre de Recursos Pedagògics d’Osona han decidit traslladar a la xarxa l’exposició de la novena edició del programa Art i Escola, que s’havia d’inaugurar a principis de maig. L’objectiu és poder exhibir els treballs dels 35 centres educatius participants. “L’exposició virtual busca donar continuïtat al programa davant les circumstàncies actuals i vol ser un reconeixement a la gran feina portada a terme durant mesos pels estudiants que hi han pres part”, comenta Bruna Dinarès, coordinadora de les activitats educatives d’ACVic.

Amb l’exhibició dels treballs dels centres educatius, l’exposició posa de manifest les múltiples interpretacions que pot adquirir des del punt de vista de l’art i la creació el concepte de ficció, tema escollit aquesta edició. Així els alumnes d’educació primària del Col·legi Sagrat Cor de Jesús de Vic han fet disfresses de personatges fantàstics i tradicionals; els alumnes d’educació secundària de l’Institut Miquel Martí Pol, de Roda de Ter, han ideat un curtmetratge sobre animals fantàstics, mentre que l’Escola El Vinyet, de Solsona, ha treballat el tema des de la poesia. Alguns centres han partit de la lectura d’un llibre, com l’Escola Bressol les Tres Bessones, de les Franqueses del Vallès, que ha escollit el conte De quin color és un petó? A l’Escola Tomàs Raguer i CEE Ramon Suriñach, de Ripoll, s’han convertit en superherois mentre que a l’Escola Guillem de Mont-rodon de Vic, els de 6è han enllaçat el concepte de la ficció amb un tema d’actualitat com les fake news, i a l’Institut Antoni Pous i Argila, de Manlleu, s’han qüestionat la pròpia identitat. Alguns dels centres participants no han pogut concloure els seus treballs a causa de la pandèmia.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

No és el mateix passar temps en el mateix espai que els fills que estar AMB i PER ALS fills. Us explico coses que el meu pare feia AMB mi i PER A mi (sigueu indulgents i obriu la vostra ment: recordeu que soc de la generació Cuéntame!): com que era fill únic, força sedentari i m’agradava molt llegir, els diumenges al matí el meu pare em portava caminant des de casa (prop de la plaça de les Glòries) fins al mercat de Sant Antoni. Quatre quilòmetres que, a ritme de nen de 8 anys, devien ser una hora i mitja de trajecte. Però jo sabia que quan hi arribéssim podria demanar el tebeo (en dèiem així) que volgués. Més coses: jo tenia un vaixell de plàstic, molt senzillet, que m’agradava molt, i alguns diumenges (els que no anàvem al mercat de Sant Antoni), agafàvem el metro i ens arribàvem a Pedralbes, a unes basses on jo el feia navegar amb l’ajut d’un cordill que el meu pare li havia lligat a la proa. Es devia veure molt cutre al costat dels velers i els iots a escala que hi feien navegar altres nens que devien ser més de la zona, com si diguéssim. Però el meu pare s’estava allà amb mi. Més coses: a l’estiu, a Torredembarra, jugava amb mi amb les raquetes de fusta (en dèiem pales) a veure quants cops seguits podíem mantenir la pilota enlaire. S’arriscava a la lumbàlgia recollint la piloteta cada cop que queia a la sorra, però s’estava allà jugant amb mi. I encara una cosa més: em va ensenyar a jugar a fer saltar els botons sobre la taula i em va fer dues miniporteries xulíssimes. Les va fer PER A mi i jugava a futbol-botons AMB mi.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Crec que si es demanen canvis a nivell polític, econòmic i en tants altres camps que impliquen una mirada macro i decisions institucionals de gran complexitat i repercussió, no podem obviar la mirada micro que han d’implicar també, encara que ens sembli que tingui menys relleu. Perquè no oblidem que aquesta mirada serveix per consolidar bases. Els canvis que es reclamen afecten molt directament les persones i poden afavorir o dificultar les accions quotidianes, de manera que demanar canvis ara en cap cas ens ha de fer oblidar aquesta experiència que estem vivim. Per això cal fer una anàlisi seriosa perquè els canvis arribin a ser de fons i no puntuals.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Promouen tres objectius que persegueixen l’equitat educativa dels infants i garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom, més enllà dels horaris de l’educació formal. Un: connectar tots els aprenentatges que es donen en els diferents temps i espais lectius i no lectius. Dos: unir els diversos agents educatius que treballen al territori. I tres: promoure itineraris d’aprenentatge personalitzat, connectant el dins i el fora l’escola. És el continu educatiu. Que tota la ciutat o poble -amb biblioteques, escoles de música, clubs esportius…- esdevingui un espai d’oportunitats educatives.

Qui ho proposa? L’Aliança Educació 360, un sòlid projecte impulsat per la Diputació de Barcelona, la Fundació Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica (FMRP) nascut fa dos anys i que ja aplega més de 260 ajuntaments, entitats, centres educatius, xarxes d’àmbits temàtics i territorials, associacions i col·legis professionals i grups de recerca d’universitats catalanes.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Tots desitgem ser tractats d’una manera amable i respectuosa, especialment quan compartim la vida amb altres persones. Això requereix una convivència amb actituds de tolerància i formes d’acostament, consideració i bones maneres com les formes educades, els gestos amables, els detalls, etc. Aquestes bones maneres formen part de les habilitats socials que inclouen tant els aspectes verbals com els no verbals del comportament de cada persona.

En general, les bones maneres, directament o indirectament, solen estar relacionades amb el respecte i la capacitat de diàleg, que són la base de la comunicació i de la convivència. Creure que mostrar-nos distants o arrogants ens dona més força i raó i afebleix l’altra persona és un error perquè no és més que la resposta de qui té poca fe en els seus arguments i falta de seguretat en si mateix. Hi ha maneres que no afavoreixen l’acostament de posicions i, a més, desqualifiquen qui les utilitza. 

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

A causa de l’estat d’alarma decretat per la crisi sociosanitària per la irrupció del coronavirus, aquest any l’edició dels Reptes EduCaixa s’ha transformat en un campus virtual, que es va celebrar entre el 5 i el 7 de maig. Dirigits a alumnes d’ESO i batxillerat d’Espanya, Portugal i Colòmbia, els Reptes EduCaixa han reunit més de 300 estudiants i 80 docents que formen 81 equips seleccionats dels 1.537 totals que s’hi han presentat.

Els reptes es divideixen en quatre àrees: Emprèn, Bigdata, Steamxchange i BeCritical, aquest darrer una de les novetats d’enguany. Els quatre blocs compartien preguntes comunes que calia desenvolupar durant el Campus Virtual, com ara quines qüestions treballades en el repte podrien ser aplicables al context actual, quines habilitats s’estan entrenant en aquest futur-present o per què els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) poden ser més necessaris que mai. Però, alhora, cada repte tenia les seves pròpies qüestions per respondre. En el BigData, per exemple, s’havia de plantejar per què pot servir analitzar dades o quines eines són les més útils per treure conclusions. El d’Emprèn havia de definir de quina manera un projecte pot ser socialment responsable o quin valor afegit pot tenir. El de Steamxchange investigava sobre la relació entre ciència i societat, més en voga impossible en l’actual context, o convidava a pensar si la realitat podia superar la ciència-ficció en un moment de distopia absoluta.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

La Xarxa ha ideat una programació de teatre familiar online que va arrencar coincidint amb el que hauria sigut el Festival Internacional de Titelles, que arran de la crisi sanitària ha quedat suspès. Aquesta proposta, més enllà de ser un acte puntual, es planteja com una programació estable a través d’internet perquè els petits puguin gaudir-ne fins que no es pugui tornar al teatre amb normalitat.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Què l’atrau de treballar amb la gent més gran?

Penso que és un col·lectiu molt oblidat. No se’l té gaire en compte però ens pot aportar molt. Les persones grans tenen una experiència i unes vivències importants que t’omplen. No sé si m’hi dedicaré professionalment, però hi ha aspectes molt interessants, com l’envelliment actiu, els projectes de participació, etcètera.

Com es va introduir en aquest món?

Jo havia estat voluntària del projecte Apadrinar un avi quan anava a l’institut i, per tant, ja coneixia la tasca de Càritas, però en canvi no sabia res del projecte Grans experts, i em va impressionar. Es tracta de treballar conjuntament amb les persones grans per esbrinar i comunicar les seves històries de vida a alumnes d’escoles i instituts. Es crea un vincle sòlid amb la gent gran que hi participa i per això considero que és un projecte molt especial. Quan vaig entrar, hi havia tres persones grans que ja havien treballat les seves històries de vida i la meva feina era acompanyar-les als centres educatius a fer la presentació, però durant el temps que vaig fer pràctiques es va incorporar la Mia, amb qui vaig poder treballar la seva història personal i vaig crear un vincle molt fort. Per desgràcia, la Mia és una de les persones grans que ens han deixat en aquesta crisi sanitària. Per mi va ser un xoc, malgrat que últimament no ens havíem vist. No m’ho esperava. La Mia era una dona que tenia molta vitalitat. Jo tenia 22 anys i no em sabia avenir de la seva manera de veure les coses i de viure la vida.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Els tres bisbats de la demarcació de Girona (Girona, Vic i Urgell) s’han hagut d’adaptar a les conseqüències de la pandèmia, especialment pel que fa a les celebracions als temples. Des de fa uns dies, part de les parròquies de les comarques gironines van recuperant el pols, però en un escenari molt diferent del de fa dos mesos.

Diòcesis d’Urgell i Vic

Després de sis setmanes amb les esglésies tancades, les parròquies del Ripollès (aquesta comarca forma part dels bisbats d’ Urgell i de Vic ) avui fa una setmana van reprendre les celebracions litúrgiques presencials, coincidint amb l’entrada a la fase 1 del desconfinament a la regió sanitària de Girona. Les parròquies de la Cerdanya (adscrites al bisbat d’Urgell) ja havien reobert les esglésies set dies abans, quan la seva regió sanitària (Alt Pirineu i Aran) va accedir a la fase 1. Fonts dels dos bisbats asseguren que la desescalada s’ha anat aplicant sense problemes, gràcies en bona part a l’actitud responsable dels fidels.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

El sector de la discapacitat demana amb urgència un pla d’acció per afrontar amb seguretat la reobertura de centres assistencials i de serveis. Reclamen més recursos perquè sigui viable.

Els més vulnerables han quedat a la cua en el desconfinament, però les famílies no poden esperar. Quina és la situació?

És evident que les famílies que han estat setmanes confinades amb els fills o persones amb discapacitat a càrrec tenen necessitat que els serveis d’atenció diürna i les escoles d’educació especial es comencin a obrir. Per a les famílies i les entitats el més important és que la reobertura dels centres, que van tancar a l’inici de la pandèmia, puguin tornar a obrir portes amb garanties.

I ho veieu factible ara mateix?

Estem mantenint converses amb el govern perquè les entitats veuen inassumible el cost que això pot representar, tant per la compra dels equips de protecció individual com les actuacions per adaptar els espais a les noves condicions per evitar l’acumulació de persones en una mateixa activitat. S’ha d’estar preparat per a la fase 3 però hi ha moltes incògnites de com fer-ho.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha declarat ferma una sentència que va emetre fa dos anys i mig que obliga la Generalitat a assumir el finançament de les guarderies de 25 municipis catalans.

En aquesta primera sentència, del 20 de desembre del 2017, es reconeix als ajuntaments el dret a rebre 1.300 euros per alumne corresponents als cursos de 2012-13, 2013-14 i 2014-15.

Una vegada rebutjat el recurs que va presentar la Generalitat, ara el TSJC ha declarat ferma la sentència, que afecta municipis com Tarragona i Lleida, així com localitats de la regió metropolitana.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

El PSC lamenta que Josep Bargalló hagi dipositat en les escoles la responsabilitat de la reobertura dels centres i que no hagi concretat encara si a l’estiu es mantindran les beques menjador i quines activitats educatives hi haurà, ni com serà l’inici del pròxim curs escolar. Davant aquesta situació ha presentat un manifest amb el seu full de ruta per a l’educació en la nova normalitat. La secretària d’Educació del PSC, Esther Niubó, i les alcaldesses de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, i de Sant Boi de Llobregat, Lluïsa Moret, han reclamat al conseller una reunió urgent per abordar l’assumpte després de denunciar que la falta de comunicació que hi ha amb el departament els fa sospitar que Bargalló no té un pla definit.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Canvien els costums, també a les cerimònies religioses. Hi ha les mesures convencionals, les que van a missa per a tothom i que tant s’apliquen a una església com a una verduleria o a una perfumeria, però després hi ha indicacions específiques per als ritus espiritualss. Les ha publicat el Bisbat de Girona, amb un disseny una mica infantil (a l’estil dels pòsters dels escoltes i de les campanyes de col·lectes caritatives), però imagino que són les mateixes per a tota la Conferència Episcopal Tarraconense.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

“Quins respiradors li calen a l’educació?”, es preguntava fa pocs dies Antoni Bassas, després de sentir quin era el pla del Govern per reobrir escoles i instituts, i deia: “No sé quina seria la correspondència dels respiradors que Seat va inventar-se per a la sanitat, però a l’educació li calen respiradors: més professorat, voluntariat si cal, metres quadrats cedits per edificis públics o privats per completar els que les escoles no tinguin, i un esperit de govern, professorat, alumnat i famílies per superar amb flexibilitat els entrebancs que sortiran”. I feia una crida urgent i necessària a la mobilització del conjunt de la societat, a fer un esforç com a país per començar el millor possible el proper curs escolar amb els recursos que faci falta.

La reacció crítica i la queixa davant el pla de reobertura d’escoles que va presentar el conseller no s’ha fet esperar. Fins al punt que en alguns aspectes, que no són menors, el conseller l’endemà mateix es corregia i canviava el nombre d’alumnes per grup classe. I una es pregunta: per què no havien consultat abans els que hauran d’aplicar les normes i els protocols? El malestar no és nou, s’ha gestat aquests mesos per la falta de diàleg i de comunicació. En això, sabem que no som una excepció si mirem el que ha estat la reobertura de centres a França o la revolta de les escoles a la Gran Bretanya. I és que el lideratge d’un sistema educatiu, com el d’una escola, no és mai fàcil, i en situacions d’emergència es posa a prova. Les expectatives en una escola són moltes i molt diverses, i cal fer equilibris per gestionar-les. La millor manera de sortir-se’n és un lideratge de col·laboració i proactiu: que construeix una mateixa visió i genera compromís i responsabilitat col·lectiva, en què la comunicació i el diàleg són essencials.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »