Arxiu de la categoria “General”

 Les dones representen el 51% de la població mundial. Malgrat això, la seva presència pública es limita al 10% mentre que els homes ocupen el 90% restant. Històricament hi han hagut més referents masculins que femenins en diversos àmbits com la ciència, la cultura o la política. Certament, hi ha hagut poques dones reconegudes en aquests àmbits per manca d’oportunitats però, a més, les poques que hi ha hagut han estat poc visibilitzades.

La Fundació Pere Tarrés, com a entitat educativa que treballa amb infants i joves, és conscient de la importància dels referents per als nois i noies a l’hora de conformar els seus valors, la seva identitat i la seva mirada del món. I és que malgrat els importants avenços assolits per les dones durant els darrers anys, cal encara recórrer molt camí per arribar a la plena igualtat.

Amb la vocació de divulgar les aportacions d’algunes de dones rellevants i generar referents femenins en l’imaginari de les noves generacions, la Fundació Pere Tarrés ha elaborat un calendari per al curs 2019-2020 adreçat a l’àmbit educatiu com ara escoles, centres socioeducatius, centres d’esplai i famílies. El calendari està ideat per ser més que una eina de planificació del curs escolar per convertir-se en un recurs pedagògic. Un equip de docents, formadors i pedagogs de la Fundació Pere Tarrés ha elaborat diferents fitxes formatives que proposen activitats  vinculades amb l’àrea d’expertesa de les dones que protagonitzen el calendari. Els materials estan dissenyats per ser útils per a la realització,  desenvolupament i gestió de l’activitat educativa d’equips docents, educadors, monitors i monitors de centres d’esplais i famílies.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

“L’avaluació no té a veure amb les notes, sinó amb què jo sigui capaç d’explicar a aquell alumne i als seus pares com aprèn i què estem fent perquè aprengui més”. Per això, opina Jaume Cela, en tot el procés pedagògic “l’avaluació és el més difícil”. Cela ha escrit un llibre on el lector pot anar picotejant –com fan les gallines… o com qui pren el vermut– entre reflexions, experiències i anècdotes autobiogràfiques d’un home que en educació ha fet tots els papers de l’auca: mestre al Camp de la Bota, coordinador pedagògic a la Mina, director de centre a Bellaterra, president de Rosa Sensat, sots-president de la FMRP, president del Consell Escolar… L’ha titulat Picotejades pedagògiques perquè el substantiu anava a ser pinzellades fins que la contemplació de l’erràtic tarannà d’unes gallines li va fer canviar d’opinió, i el cas és que un títol així encaixa com un mitjó amb el plantejament d’aquesta tertúlia literària.

Cela és un pou d’erudició, que no ha begut de l’acadèmia sinó de la literatura i el cinema, i és mestre per casualitat i vocació, i escriptor per tres quarts del mateix. Als presents els interessa el seu mètode d’escriptura, però l’autor confessa que no en té, que està posseït pel “pensament caòtic”, i per això Juli Palou, a qui descriu com “el meu nòvio pedagògic”, que és tot el contrari, ordre i constància, per això el complementa tan bé en els articles que periòdicament publiquen a l’Ara Criatures.  “Mai no he fet recerca ni en sabria fer perquè no tinc la constància que es necessita. Jo sóc un corredor de 100 o 200 metres màxim”, comenta.

L’avaluació centra bona part de la conversa. Per Cela, “els llençols que estem omplint de competències” no tenen cap sentit. Entre altres raons “perquè no pots observar totes les coses que surten a la graella, i d’altres que són importants no formen part d’aquesta graella”. Tots riuen quan Cela recorda aquells temps que a les notes hi anotaven frases com “possiblement pot fer més del que fa”, perquè “és evident que tots podem fer sempre més del que fem”, o quan posaven, per exemple, un notable alt. “Un alumne em va dir un cop que per què, en comptes d’un notable alt, no li posava un excel·lent baix, que venia a ser el mateix; tenia clar que els seus pares es fixarien més en l’excel·lent que en el baix. I la vaig canviar, tenia tota la raó!”.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

La formació universitària per a professors de català que va ser creada l’any 1992 a la Universitat de Perpinyà ha quedat suspesa per primera vegada enguany per decisió del Ministeri d’Educació del govern francès, segons va informar ahir Ràdio Arrels de Perpinyà.

En 26 anys, és el primer cop que el Ministeri d’Educació gal decideix suspendre el Capes (certificat d’aptitud del professorat de l’ensenyament de segon grau), fet que vol dir que enguany no hi haurà cap nou professor de català que surti de la universitat de la capital nord-catalana.

Arran d’aquest anunci, l’Associació per l’Ensenyament del Català (Aplec) i el col·legi associatiu de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana van manifestar el seu rebuig en un comunicat. Totes dues entitats consideren la decisió “injustificada i inacceptable”, i recorden que molts col·legis de secundària de la Catalunya del Nord es troben encara sense cap docent de català.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Fundesplai ha posat en marxa una proposta educativa que té com a objectiu conscienciar els alumnes sobre els drets humans, els reptes de les migracions, el canvi climàtic, les desigualtats i la pobresa. El projecte ha estat batejat amb el nom de nuSOS i es treballarà durant els pròxims dos cursos. La proposta educativa es va presentar dissabte en una trobada al municipi osonenc de Montesquiu, en la qual van participar 200 monitors i responsables de centres d’esplai d’arreu de Catalunya. Entre altres, van participar en una taula rodona Ángeles Schjaer, assessora pedagògica a Open Arms, i Gerard Català, assessor jurídic del programa de protecció internacional de Creu Roja.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Hi ha estudis que afirmen que la música pot canviar la forma del cervell dels més petits i millorar les seves habilitats d’aprenentatge i, d’afegitó, la seva manera de relacionar-se amb l’entorn. Aquesta línia de treball va ser la que va impulsar la creació l’any 2017 del projecte Badacordes, una iniciativa del Conservatori Professional de Badalona i l’escola Josep Boada a càrrec de la professora de corda Núria Rodríguez. D’entrada s’adreça a nens i nenes de 4t, 5è i 6è de primària sense necessitat de tenir coneixements musicals ni instrumentals. Els alumnes aprenen a expressar-se amb un instrument (violí o viola) i a posar en pràctica eines de sociabilització col·lectiva i de treball en equip. En una primera etapa l’instrument forma part del currículum escolar i en una segona etapa, els interessats poden seguir l’aprenentatge en horari extraescolar.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Les puntuacions mitjanes obtingudes en cada competència aporten dades genèriques. Dades que es poden matisar si s’analitzen per col·lectius. En les avaluacions del Consell, les variables associades als resultats que es tenen en compte són el gènere de l’alumnat, la repetició de curs i el nivell de complexitat del centre (segons l’índex elaborat per la Inspecció d’Educació).

En totes les competències analitzades en l’avaluació de quart d’ESO del curs 2018-2019, la variable que té més incidència en els resultats és la repetició de curs, que pot arribar als 19 punts de diferència entre l’alumnat que no ha repetit i el que sí que ho ha fet, com passa en la competència en llengua anglesa. La variable gènere és la que aporta menys punts de diferència entre noies i nois, ja que no supera mai els 4 punts.

La repetició de curs és un dels predictors més potents de l’abandonament escolar. La repetició de curs provoca molt debat, tant en la comunitat científica com en l’educativa, ja que hi ha poques evidències empíriques que en demostrin l’efectivitat, especialment si s’aplica sense mesures d’acompanyament. Diversos estudis assenyalen que, lluny de ser una pràctica que ajudi a millorar els resultats de l’alumnat amb pitjor rendiment, a curt termini pot tenir efectes negatius en els resultats acadèmics, la qual cosa obre la porta a considerar polítiques educatives i pràctiques d’aula alternatives que vagin adreçades a millorar el rendiment de l’alumnat que es troba en aquestes circumstàncies.

En les proves internacionals, l’alumnat repetidor també obté pitjors resultats que l’alumnat no repetidor (vegeu els Quaderns d’avaluació. 40, amb dades de PISA 2015).

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Per a aquest curs 2019-2020, Barcelona posa en marxa el Pla de xoc contra la segregació escolar.

L’objectiu és avançar cap a l’equitat educativa entre els centres de la ciutat perquè hi hagi una distribució més equilibrada de l’alumnat en situació de vulnerabilitat.

Amb aquest Pla de xoc s’han posat en marxa mesures com la preassignació de places de P3 i de l’ESO a tot l’alumnat en situació de vulnerabilitat; o la distribució equilibrada de la matrícula a la xarxa educativa, és a dir, de manera equitativa a cada zona i no en funció de les vacants de cada centre. 

Una altra de les iniciatives ha sigut la consolidació d’un sistema menys burocràtic, que garanteix de manera directa prestacions com la plaça de reserva, l’exempció de quotes per a l’escolarització i la gratuïtat del servei de menjador i d’activitats extraescolars per a l’alumnat detectat pels serveis socials.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

És un dels articles que més m’ha costat escriure. M’he passat unes quantes hores donant voltes sobre si havia de parlar de Ricky Rubio i el seu exemple al Mundial de bàsquet; o bé posar el focus en l’entrevista a Ramon Calderón a El Confidencial en què recorda els draps bruts de Florentino Pérez; o si tocava enfocar la Champions, ja que avui, després del despropòsit de Liverpool, tornarà a sonar aquella música que tant ens remou per dins. Però no m’ho podia treure del cap.

Dissabte m’estrenava com a pare en un camp de futbol, gaudint i patint alhora amb el debut del fill gran, de 7 anys. Un torneig amistós, de tot un dia, amb una bona colla d’equips competint en categoria benjamí. Tots dos debutàvem, i ell, a sobre, ho feia amb un pessigolleig a la panxa per haver de jugar amb nens més grans.

Mentre esperàvem el nostre torn vam asseure’ns a la grada amb una altra família fent-la petar sobre la situació política del país. Sense adonar-nos-en ens havíem situat al bell mig dels pares de dos equips que s’estaven jugant un lloc per a la final. Van ser vint minuts esperpèntics. No recordo cap insult, no es va arribar a això, però no va fer falta per tornar-me a recordar que el futbol, massa sovint, aconsegueix treure el pitjor de tots nosaltres. Crits, comentaris barroers barrejats amb algun d’enginyós contra l’àrbitre, però sobretot la sensació que hi ha pares que sembla que vagin al futbol amb l’únic objectiu d’avergonyir i cohibir els fills. I que quedi clar: dissabte els jugadors tenien vuit i nou anys.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Aquest estiu, llegint l’interessant  llibre del professor Ignacio Sánchez-Cuenca, La desfachatez intelectural[1], no parava de pensar en el camp de l’educació. Encara que l’autor parla poc d’educació, ja que tracta, predominantment, sobre les ximpleries i la pobresa analítica i empírica dels diagnòstics que fan actualment alguns intel·lectuals sobre els assumptes públics. Però no podia evitar pensar que l’educació és un important assumpte públic i que també passa una mica el mateix que analitza el llibre. També en educació alguns intel·lectuals donen respostes simplistes a problemes complexos educatius i que, a vegades, es converteixen en referències del debat educatiu per la seva influència en les xarxes socials, els diaris de caràcter general o el càrrec polític o social que tenen.

Fa anys, quan no hi havia els mitjans digitals, per saber aspectes sobre el canvi educatiu o qualsevol tema pedagògic, un tenia els articles i els llibres i no tot era publicable. Ara, qualsevol pot mirar a les xarxes socials i trobar moltes coses d’opinió, experiències o debats sobre temes educatius predominantment d’innovació. Hi ha molta dispersió, molts temes, molts pamflets, i molta fragmentació que permet picotejar aleatòriament. I es pot escriure i opinar sobre tot amb opinions personalistes, de vegades massa personalistes o intencionades, poc analitzades i contrastades. I apareix un gran trencaclosques de temes i intuïcions poc validades i, per tant, d’augment de la confusió.

És cert que tothom té dret a participar i donar la seva opinió, només faltaria. Però alguns personatges i col·lectius (per exemple, sindicats, fundacions, associacions, partits polítics…) ho haurien de fer amb una mica més de rigor sense tenir en compte el nombre de seguidors en una xarxa social o en articles de divulgació en els diaris que els publiquen per ser qui són o el que representen. No tot és vàlid en educació i menys certes ocurrències, pràctiques  inviables o intuïcions que poden aparèixer en alguns il·luminats espontanis.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Comença el curs escolar i, com sempre, se’m barregen dues sensacions. La primera, l’alegria per l’adveniment d’un miracle anual. L’estiu és llarg i per a segons quines coses sembla que no s’acabi mai. La primera setmana de setembre vaig estar a casa amb els menors d’edat a càrrec (MEC) i, com que feia quinze dies que no estàvem junts (coses de progenitores divorciades), vaig optar per treballar a la llar familiar en lloc de fer-ho al meu despatx. La major part del temps em vaig sentir força idiota, perquè sí, compartia espai físic amb el seu cos, però la seva ment i esperit o dormien fins al migdia o estaven abduïts per màquines o havien quedat amb amics. O totes tres coses alhora. Per no parlar de la major d’edat a càrrec (MEC), que ni hi era perquè estava viatjant a la quinta forca amb una amiga.

Ja fa anys que no els calen casals ni altres mesures distractòries, i la inactivitat activa dels dies previs al començament del curs em mata. Ho reconec. Així que quan el curs arrenca i els seus cossos s’han de desplaçar fins a un centre educatiu sempre exclamo el mateix: miracle!

L’altra sensació que experimento és la d’il·lusió. És una il·lusió que pot durar exactament vint-i-quatre hores. El curs passat un dels MEC va trigar un dia a declarar que abandonava els estudis. No sé com va poder continuar, i fins i tot acabar, i gràcies a un miracle miraculós, fins i tot aprovar i entrar a estudiar al lloc on desitjava. Però malgrat saber que tot es pot tòrcer, que probablement tot es torcerà, a mi l’alegria dels primers dies, l’esperança que aquest any sí, no me la treu ningú.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

¿Estudiar un grau universitari només per trobar feina? ¿Seguir uns estudis per plaer, per ganes de formar-se humanament i intel·lectualment, i, si després et fan aconseguir una feina, encara millor? ¿Els graus humanistes tenen les de perdre en una societat hipertecnificada i hipercompetitiva, on, vist des de fora, la ciència arracona les lletres? ¿Són més positius i optimistes els professors que els seus propis alumnes? Aquestes són algunes de les preguntes que planen sobre aquest reportatge, que compta amb cinc testimonis, de diferents edats i punts de vista. “Jo vaig tenir la sort que a casa meva sempre em van dir que estudiés el que m’agradés. A la selectivitat vaig treure molt bona nota, un 13,14, i a filologia catalana demanaven un 5. I encara hi havia gent que em preguntava per què, podent estudiar el que volgués, feia filologia catalana, a Barcelona!”, recorda l’escriptor Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996). “Els meus pares em van donar suport i no van anteposar la visió més productivista o utilitarista a l’hora d’escollir un grau universitari. I com que la història sempre m’havia interessat, vaig escollir-la”, explica Carles León Peralta (Barcelona, 1994), a qui veiem a la fotografia del reportatge amb Mas Craviotto. L’un, el Xavier, va entregar fa uns dies el treball de fi de grau de filologia catalana. “Hi analitzo les dinàmiques de poder de la novel·la ‘Fanny’, de Carles Soldevila, prenent com a marc la teoria de la subalternitat”. L’altre, el Carles, s’acaba de graduar en història a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

La paraula veritat no l’ha dit mai el Martí Salamé (3 anys), però sí que sap mesurar quan cal dir-la tota sencera o a trossos. “Amb el menjar, és especialista a fer el joc de les mitges veritats. D’entrada, assegura amb fermesa que es conformarà menjant només una galeta, però quan se l’ha acabat ja en demana més com si no recordés res del que havia dit prèviament”, explica la mare, Mireia Pujol-Busquets. “Té una edat que no sé quan fantasieja amb el que m’explica o diu la veritat”, continua explicant la mare. Sobretot quan surt de l’escola, i els pares li pregunten com ha anat, és difícil reconèixer què deu ser cert o no. O bé és la seva veritat, com ell l’ha vist.

Seguint aquest fil, la psicòloga Maria Mercè Conangla es pregunta què entenem per la veritat. “La de les criatures i la dels adults pot ser diferent”, comença a explicar Conangla, coautora del llibre ‘ Postveritats emocionals. Els contes que ens expliquem a nosaltres mateixos’ (Amat Editorial). Per entendre-ho millor, la psicòloga compara la veritat amb un mirall que es trenca en mil i un bocins. Cada persona té a la seva disposició un trosset d’aquest mirall i, només si posem en comú els fragments, podem conformar tots junts la imatge sencera. Dit amb altres paraules, cadascú pot tenir la seva versió de la veritat i, per més certa que pensi que sigui, és parcial i una aproximació individual a la realitat. “Quan hi ha baralles o conflictes, és important fer entendre a les criatures que, si bé els pot semblar que el que expliquen és la veritat, cal escoltar també la veritat dels altres i tenir en compte les seves opinions i sentiments”, diu Conangla.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

En un episodi de la sèrie de dibuixos La Banda del Patio (haurem de preguntar a en Toni de la Torre si ens la recomana!) els nois i noies aconseguien entrar a la sala de profes (que havien imaginat de moltes maneres) per descobrir que era una habitació molt trista “amb un sofà fet pols i una màquina de cafè que no funciona”. Tot i el final sorpresa de l’episodi (que no desvelaré), la realitat és que qualsevol sala de profes acostuma a ser molt poc mítica i molt prosaica… però també molt important!

Igual com Batman té la Batcova i Superman la Fortalesa de la Soledat per retirar-s’hi, els mestres -que també són herois i heroïnes, no ho oblideu- tenen la Sala de Profes. Però és una Batcova compartida, i això no sempre és fàcil: “Per què m’agafen la grapadora i no la deixen al seu lloc? Mira que costa poc ser endreçat…!” “No entenc com és que té tres casellers i jo dos, si total només els omple amb exàmens de fa dos anys!” “Ja ha tornat a ocupar la butaca bona!” “Que els abrics no es deixen als respatllers de les cadires, carai!”

Però la Sala de Profes és també -i sobretot- un espai de converses profundes, de treball intens, de descans reparador, de somriures còmplices… i de rialles: recordo un dia que una bona companya, professora de ciències, estava fent un esquema i necessitava un regle llarg, així que va aixecar les mans en paral·lel, separant-les uns 30 centímetres, i va dir en veu alta: “Algú té una cosa més llarga que això?” Gran moment.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Com si es tractés d’una cinta de casset dels 80, la història de Carioca té cara A i cara B. La primera, la d’empresa que fa més de 50 anys que és al mercat i que actualment tanca els seus exercicis amb beneficis. A Espanya, la companyia va guanyar uns 100.000 euros el 2017. La segona cara de la cinta, però, parla d’una crisi que va dur-la gairebé a la fallida.

Els orígens de l’empresa se situen a Torí, a finals dels anys 50. L’emprenedor Alessandro Frola havia descobert en una fira al Japó els retoladors com els coneixem avui i havia decidit portar l’invent a Europa creant la seva pròpia fàbrica: Societat Universal. Dos anys més tard anomenava la marca Carioca i, en paral·lel, obria la mateixa fàbrica a Barcelona per estendre el producte a l’àmbit espanyol. Així, a mitjans dels anys 60, s’emplaçava a l’Hospitalet de Llobregat l’empresa Universal Española, responsable de distribuir els productes Carioca per tot l’Estat.

“L’èxit va arribar de seguida: en aquell moment hi havia molt poca gent fent retoladors i es van fer campanyes de publicitat molt potents, que, existint només La 1 i La 2, van fer que la marca arribés a tot Espanya”, recorda Borja Milans de Bosch, conseller delegat a Espanya i Portugal de la companyia. Amb el canvi de mil·lenni, però, van arribar els primers grans problemes.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

La Carta Europea dels Drets dels Infants Hospitalitzats, aprovada pel Parlament Europeu l’any 1986, recull el dret “a continuar estudiant durant l’estada a l’hospital i a disposar del material didàctic necessari que aporti la seva escola, sobretot si l’hospitalització és llarga”. I també que “l’estudi no ha de perjudicar el benestar del nen o de la nena ni obstaculitzar el seu tractament mèdic”. A Catalunya hi ha vuit centres sanitaris amb aules hospitalàries, que depenen del departament d’Educació. Són espais dins dels mateixos recintes que afavoreixen la possibilitat d’aprendre, comunicar-se, compartir i conviure durant les estades dels infants mentre reben cures per a processos aguts que impliquen un temps curt d’hospitalització, tractaments de llarga durada per malalties greus com el càncer o mentre es recuperen d’altres situacions, com les derivades d’un accident, per exemple. L’objectiu d’aquesta atenció és fomentar el desenvolupament integral i donar continuïtat al procés d’aprenentatge perquè l’infant pugui tornar a l’escola amb un nivell curricular similar al dels seus companys quan hagi rebut l’alta.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

Vet aquí la piràmide del consum digital. Com ho fem amb l’alimentació saludable, us proposem per als vostres fills una dieta digital sana i equilibrada: identificar la carn vermella de les pantalles, limitar-ne les llaminadures, reconèixer que hi ha fruita i verdura digital i que és bona, fins i tot necessària.

Avui en dia de les pantalles en mengem tots. Cal alimentar-se per sobreviure, però ¿com podem fer-ho millor? Hem consultat experts i expertes que ho han qüestionat tot: una piràmide alimentària amb el veganisme sobre la taula? Necessitem tota la tecnologia que consumim? I de postres: és possible classificar una realitat que es transforma contínuament?

Podeu llegir l’article complet aquí

Comments Sense comentaris »

Ara que comença un nou curs escolar pot ser un bon moment per canviar d’hàbits i adoptar un estil de vida familiar més sostenible amb el nostre entorn. Queda lluny la idea d’estrenar-ho tot quan es torna a l’escola. Actualment val més preparar una motxilla ecofriendly, comprar l’imprescindible i apostar pels productes reutilitzables de qualitat i de llarga durabilitat.

Aquesta tendència ja fa alguns anys que la van notant els comerços de proximitat com L’Art de Viure, un herbolari amb productes de cosmètica especialitzat en el públic familiar i que, a poc a poc, va oferint als seus clients tot el necessari per arribar al residu zero. Com expliquen molt bé les seves propietàries, Natàlia del Pozo i Lika Robalo, cada vegada hi ha més famílies que demanen sabons i xampús de pastilla, detergents a granel, palletes d’acer inoxidable, bolquers eco i raspalls de dents 100% de bambú. “Quan som pares tendim a anar cap al reciclatge i la reutilització, ens preocupa el tema de minimitzar residus i apostem pels productes ecològics i lliures de tòxics i químics”, explica la Natàlia.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

La vida no té sentit. Aquesta és la conclusió a què vam arribar fa anys després de donar voltes a l’obra de Viktor Frankl ‘L’home a la recerca de sentit.’ Tot el que tenim és una vida per construir sentit. Per tant, no cal anar-lo a buscar, ni esperar que arribi; el que necessitem és aprendre a construir sentit en les diferents situacions que ens presenta la vida. ¿En qualsevol de les situacions? La resposta és no. El sentit es construeix en les esquerdes, en els trencaments, en cada ocasió en què la linealitat es perd. Les reflexions de Viktor Frankl ens van portar i ens porten, de manera inevitable, a pensar en les activitats que proposem en els espais educatius, i més en un temps en què tothora fem referència a la necessitat d’aprendre amb sentit.

Com passa a la vida, les activitats que proposem, per valuoses que siguin, sempre queden a l’espera de l’orientació que els donen els alumnes que les han de resoldre. Això ens fa entendre que la millor manera d’adjectivar-les no és amb termes com ara fàcils o difícils, sinó que hem de parlar d’activitats exigents. Es tracta d’una exigència que només emergeix quan s’obre una esquerda entre el que ja se sap i el que s’ha de saber; quan s’ha de donar resposta a una nova situació. Ens referim a una exigència que interpel·la i que posa en evidència el que som capaços de fer sols i el que som capaços de fer quan podem intercanviar sabers amb els altres. Exigència i interacció van de bracet.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

A principi del curs, fins i tot abans que comencin les classes, els professors ens reunim per parlar dels nostres alumnes. Normalment, són els coordinadors o els tutors els que donen detalls de com afronten els estudis, de les seves trajectòries, de si tenen dificultats d’aprenentatge o de comportament, de si necessiten adaptacions o de si hi ha famílies implicades al darrere. Sempre hem cregut que conèixer bé els alumnes fa que els puguem atendre millor i que tinguin més possibilitats d’èxit en els estudis. Com a mínim fem tot el possible per ajudar-los.

Al llarg dels anys he vist nois amb moltes capacitats, molt intel·ligents i segurs d’ells mateixos que fracassaven estrepitosament en els estudis. En la majoria dels casos era una decisió que prenien conscientment, amb les seves raons, i per això nosaltres no aconseguíem canviar-la. Però també he conegut altres alumnes que han lluitat molt per treure’s de sobre l’estigma de ser considerats uns mals estudiants. Per sort, alguns superen aquestes expectatives amb constància i esforç.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »

En un taller amb més d’un centenar d’alumnes d’ESO que vam fer amb la companya Montse Jiménez, vam proposar una activitat que consistia en escriure i fer volar un desig. A l’acabar, vam recollir els paperets i vam donar-hi un cop d’ull. Tots eren bonics, menys un, que era una grolleria. Una de les persones de l’organització, que maldeia sense parar dels adolescents, frisava per saber què deia en aquell paper i volia que l’hi donéssim. Em vaig fer la distreta i el vaig barrejar amb la resta per impedir-ho. Era obvi que l’utilitzaria per seguir alimentant i propagant la seva animadversió cap als joves, i volíem evitar-ho. Un sol missatge desafortunat, entre un centenar, hauria servit per carregar-se tots els adolescents del món, i no era just.

De fet, és una actitud comuna en molta gent, això d’ignorar per sistema tota bona acció dels adolescents i magnificar qualsevol petita acció inapropiada. Observen gestos afables dels joves del seu voltant i ni s’immuten. Una sola conducta reprovable i reben tots. No tenim cap dret a emprendre-la contra tots els adolescents i tampoc contra l’autor del missatge. El noi o la noia en qüestió potser tenia un mal dia. Potser habitualment es comporta i, aquell dia, escudat en l’anonimat, es va deixar anar. Potser el van desafiar: “A veure si t’atreveixes”. Potser era algú que patia, o que tenia una pena a dins, o que passava per una crisi i se li’n fumien els desitjos. Potser no sabia expressar el seu malestar de cap altra manera. Potser simplement tenia ganes de gresca o transgressió.

Llegir-ne més.

Comments Sense comentaris »