És freqüent sentir en la conversa entre professionals de l’educació, especialment a l’ensenyament secundari, que el moment més plaent del dia és quan es troben a l’aula, amb els alumnes. De fet, l’activitat lectiva, quan un servidor va iniciar-se en la professió, esdevenia el punt fonamental de l’ofici, allò que centrava els esforços dels docents. En les queixes actuals, persones amb una trajectòria de dècades, malparlen d’hores inacabables –i malbaratades– a omplir excels, registrar indicadors, celebrar reunions redundants, esforçar-se a seguir protocols i criteris de l’enèsim programa educatiu o innovador de moda, i altres activitats que generen una sensació de buit i profunda frustració, com recull el comentat llibre d’Andreu Navarra Devaluación continua.

En bona mesura, com expressa el títol, es constata una devaluació progressiva i permanent d’una professió tradicionalment atractiva per la seva creativitat, que té com a objecte millorar la vida de la gent, i sobretot, ampliar-ne els coneixements. La desnaturalització de l’ofici, a partir del menyspreu del coneixement (com alerta Nico Nirtt) i la multiplicació de responsabilitats, algunes de contractòries, altres d’absurdes, la majoria inabastables, té com a preocupant símptoma la inquietant manca de vocacions, manifestada avui a partir de les dificultats per trobar professorat, sobretot d’aquelles especialitats on resulta relativament fàcil trobar alternatives a l’ensenyament.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.