Com a docents perseguim l’objectiu d’aconseguir crear una relació amb l’alumnat que contribueixi al seu procés d’autoreconeixement i d’autoregulació. Els autors defensen que en la nostra presència l’alumnat cal que se senti segur, acceptat i considerat. Si aconseguim establir aquesta relació discent-docent generarem més possibilitats per a què l’alumne assumeixi la responsabilitat del seu comportament i del seu procés d’aprenentatge, és a dir que actuï autònomament. Proposen deixar d’actuar com aquell que qüestiona i emet judicis i valoracions. Mantenir una actitud directiva ens porta a actuar com un element fiscalitzador, aquell que valida/autoritza, no només les tasques o produccions si no també la manera de fer i estar. Si som nosaltres els que validem, autoritzem, organitzem, el que fem és negar l’autonomia, negar el permís de ser i d’equivocar-se. Amb aquesta manera d’actuar no afavorim els processos d’autoreconeixment ni d’autoregulació.

Som conscients que la comunicació va més enllà de la comunicació verbal i que assolir l’objectiu d’afavorir l’autoreconeixement i l’autoregulació depèn de varis factors. Tanmateix, tal com diu Rebecca Wild, “en el tracte amb els nens, amb el que més fàcil ens resulta atemptar contra el respecte és amb el nostre idioma. Al mateix temps, és l’idioma el que eleva la vivència a una dimensió específicament humana”. Nosaltres, en les pautes de comunicació verbal i relació que proposen Axline i Rosenberg, trobem un element tangible que ens permet marcar-nos accions concretes, petits canvis aplicables. Aquestes accions ens ajuden a avançar en el camí de convertir-nos en un element que afavoreixi aquest procés cap a l’autoreconeixment i autoregulació.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.