Quan era adolescent m’agradaven molt les persones adultes que em dedicaven atenció i s’interessaven pel que pensava, pel que feia, pel que sabia o pel que desitjava. He de reconèixer que em feia sentir molt bé que em preguntessin el meu parer o que simplement volguessin saber coses de mi. El seu interès i curiositat no només em deien que els importava. També em donaven a entendre que la meva veu comptava, que tenia alguna cosa a dir-hi i a aportar al món adult. Això em suposava un gran estímul. D’alguna manera, em feien sentir gran i m’impulsaven a fer-me’n.

Aquest interès i reconeixement adult és essencial per als nois i noies i, en canvi, sovint els escoltem poc -o no prou-. És cert que parlem molt sobre els adolescents però, en canvi, parlem molt poc amb ells. I quan ho fem, ens mou més l’afany d’ensenyar-los coses que no pas deixar que ens n’ensenyin. En algunes qüestions que dominen més que nosaltres, com ara les tecnologies, a vegades sí que els demanem ajut i els fem cas. Però en els grans temes de la vida no gaire. Sovint pensem que els entesos som nosaltres i que ells, què deuen saber-ne! I ens equivoquem de totes totes. Perquè només som aptes de debò per ensenyar si abans estem sempre disposats a aprendre. Només serem bons mestres si sabem ser bons alumnes, a vegades també dels nostres fills o alumnes.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.