Són molts els que sembla que s’han posat d’acord per reclamar que, quan aquesta pandèmia estigui controlada, els entrenaments i els partits de futbol de formació es mantinguin a porta tancada, sense pares i mares a la graderia. Són, puc sospitar, persones que no es veurien directament afectades si la demanda prosperés. Per circumstàncies de la vida, m’he empassat desenes d’enfrontaments de futbol de base –encara ara recorro els camps del país–, així que sé, els ho asseguro, quin pa s’hi dona. I no seré jo qui negui que és terreny adobat per als hooligans i per als pares frustrats que projecten en el seu fill el Messi que ells no van poder ser. Però també he trobat, i trobo, una gran majoria de pares i mares que exerceixen la mateixa funció que aquells que fan costat al fill o filla durant una competició d’esgrima o una exhibició de dansa: acompanyen, animen i, al final, aplaudeixen propis i estranys.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.