L’ésser humà del present és fruit del continuum de la història. Algú va dir que anem a espatlles de gegants, referint-se a que els nostres nombrosos avantpassats han forjat el coneixement, la cultura en què vivim, els avenços científics, els llenguatges, els costums, etcètera. La frase “si he pogut veure més lluny que els altres, només és perquè em trobo sobre les espatlles de gegants.” s’atribueix al físic, matemàtic i filòsof Sir Isaac Newton (Anglaterra, 1642-1727). Tot i això, ja hi havia qui l’atribuÏa, al segle XI, al filòsof bretó Bernard de Chartres. I segurament es podria mirar més enrere. La frase “a espatlles de gegants” va ser el lema del cercador “Google acadèmic”, dedicat a la cerca de textos indexats en bases de dades de literatura científica. I és que, les publicacions que es fan  des de l’acadèmia, van farcides de referències a altres autors -els gegants- que aporten les idees necessàries sobre les quals es construeix nou coneixement. I citant-los, reconeixem el mèrit dels autors, precisament. Hi ha un reconeixement d’autoria que fa que no manllevem idees fent veure que són nostres.

Seguint una idea del filòsof irlandès Richard Kearney[1], el concepte d’autor sorgeix amb la modernitat, un cop va posar-se l’accent en l’home com a centre de tota mesura -l’Humanisme-, quan es va reconèixer com a creador -a banda de Déu- i com a ésser que es forma i es basa en el pensament i en la raó -Il·lustració-. Quan va començar a escriure idees pròpies, no les dels grans llibres de la paraula divina, és quan l’ésser humà va ser autor i, per tant, va tenir la necessitat de reconeixement com a tal. I per això es citen i es referencien les idees i les paraules d’altri: per atribuir les seves idees. I si no es fa, es diu que es fa plagi.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.