Entre els nombrosos mites i prejudicis que ens envolten, n’hi ha pocs de tan perillosos com el que diu que es pot conèixer una persona pels seus trets facials. Si sempre s’havia dit que “la cara és el mirall de l’ànima”, al segle XIX la naixent criminologia va afirmar que existien “criminals nats” amb una cara característica, i la frenologia (una pseudociència feliçment ja oblidada) pretenia analitzar la personalitat mesurant els bonys del crani. Molts escriptors que sens dubte creien tenir una gran penetració psicològica van difondre el prejudici: als seus llibres un personatge no és cruel o agressiu, sinó que té “uns llavis cruels” o “un mentó agressiu”. El cinema i la televisió han transmès molt eficaçment l’estereotip: el bo té “cara de bo”, i el dolent té “cara de dolent”. De fet, el dolent fa mirades dolentes, té un riure i un somriure característics, i quan apareix a la pantalla sovint se sent una “música de dolent”.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.