Faig cua a la xarcuteria. Som unes quantes persones esperant i n’hi ha per a estona. Davant meu hi ha una mare, una àvia i una nena d’uns tres anys. La nena conversa eixerida amb l’àvia i la mare se les mira. M’entendreix l’estampa tan bonica que formen. Abans que els toqui el torn, l’àvia se’n va sola a fer uns encàrrecs i la nena la reclama enrabiada: “Vull la iaia”. La mare intenta calmar-la ensenyant-li una vaca dibuixada a l’etiqueta d’un formatge. Se la mira i es distreu uns moments, però de seguida hi torna: “Vull la iaia!” L’agafa a coll i li pregunta si vol que li compri bastonets. La nena diu que sí i la mare li respon que si en vol s’ha de portar bé. La deixa a terra, es queda quieta i amb posat formal uns instants, però comença altre cop: “La iaia”. La mare li diu si vol una mica d’aigua. La nena respon que sí, la mare treu una ampolleta, n’hi dona un glop i sant tornem-hi…

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.