Ens trobem amb Pau Llonch al Palau de la Música, un espai on a priori costa encaixar-hi un raper, però en el qual ha estat impartint tallers de rap a infants de 6 a 12 anys. “Em feia molt respecte tractar amb nanos de sis anys i ha sigut guapíssim, una experiència brutal”, explica. Després ha d’anar al CCCB, on imparteix altres tallers a infants i joves. De Terrassa m’envien la notícia que l’Ajuntament ha impulsat un casal específic de hip-hop, impartit per Versembrant, la cooperativa fundada per Llonch i altres companys per fer arribar als infants i adolescents els vessants educadors del hip-hop. Els truquen d’àmbits molt diversos. “Treballem sobretot per instituts, però també per escoles, CRAES, CREIS, centres oberts, centres de tarda, esplais, universitat… i les franges d’edat s’han obert molt”, comenta. L’experiència de deu anys l’ha abocada Llonch en un llibre-dossier que tot just acaba de publicar Rosa Sensat: El rap a l’aula. Aprenentatges d’una revolució en marxa.

Com comença això d’introduir el rap a les aules?

L’origen és una casualitat. El Carles Alcoi feia tallers de contes i li van fer una petició concreta, perquè uns nanos estaven interessats en el rap. I faig aquest primer taller, en el qual començo el procés de plantejar-me com explico les tècniques que utilitzo a l’hora d’escriure i de rapejar. I la veritat és que, per mi, aquest procés de conceptualitzar una cosa que potser feia intuïtivament va ser molt interessant. Perquè en general jo ja tinc força tendència treballar conceptualment. Llavors començo a fer altres tallers amb gent adulta, i m’ho passo molt guai. Sempre m’ha agradat compartir coneixements (no en vull dir ensenyar, perquè sona molt vertical), i això, en l’àmbit de la creativitat encara és més guapo, perquè connecta amb moltes coses de la identitat, de l’emoció, de com és cadascú, i quan connectes amb un nano i aconsegueixes que t’expliqui que troba a faltar la seva mare perquè resulta que és un xaval que està en un centre residencial… estàs treballant més coses que tècniques, que també les treballes perquè les necessites perquè el missatge arribi. Aquesta connexió és molt guapa.

Com van anar aquelles primeres experiències?

Fèiem els tallers pràcticament com si fossin bolos. Hi ha gent que és capaç de connectar des d’una altra banda, però un altre company de la banda i jo ens movem molt, suem, ho fem molt intens… La clau era no tractar els xavals com si fossin imbècils, intentar connectar des d’un univers emocional i cultural proper, posar molt en valor el que estan fent, no jutjar ni corregir, sinó encoratjar. En la creativitat també hi ha moltes barreres, sobretot en l’adolescència. “No ho sé fer”, “es riuran de mi”… bàsicament la meva tasca ha sigut sempre generar confiança, fer-los veure que el que està passant és molt potent, que mola molt el que estàs fent.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.