S’ha instal·lat una visió social-conformista i alarmista que tendeix a justificar el drama actual culpabilizant-ne les víctimes. Una bretxa insalvable entre els integrats i els exclosos, neutralitzada per l’heterogènia capa de precaritzats. Aquesta seria la millor coartada per mantenir i reproduir la dualització de la societat: responsabilitzar als perdedors de la seva situació. I, com a pal·liatiu, una creixent assistencializació de les polítiques educatives, socials i d’ocupació que, tergiversant els conceptes d’inserció, comunitat i responsabilitat social es converteixen en un fals remei que segreguen i fragmenten selectivament. Un escenari post pandèmia i del confinament que treu la vida als espais públics, dotant-los de nous significats. Desproveïts de qualsevol presència humana, els carrers i les places de les ciutats son expressió de l’etimologia de l’apocalipsi. A més  el confinament i la declaració d’Estat d’Alarma comporta una restricció de llibertats bàsiques amb suspensió temporal de drets, la qual, tot i estar legitimada per la ciència i els  experts, acceptem per la por i la introjecció de la culpa i l’angoixa… Les contradiccions estructurals cada vegada son més intenses i es van prefigurant unes tendències altament inquietants: potser son un assaig general del que esdevindrà en un mon cada vegada més interconnectat però inhumà?

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.