Després del desafiament sanitari arriben amb urgència altres reptes socials d’una importància capital. Veiem com les costures de l’Estat del benestar (salut, educació, assistència social) s’estan tensant fins a límits insospitats, des de l’atenció, en primer pla, a la mateixa evolució de la pandèmia fins a les conseqüències econòmiques i socials que reportarà. El model educatiu, en concret, s’enfronta a un repte colossal, després d’haver superat –durant el confinament estricte– la duríssima prova de l’adaptació, en temps rècord, a un nou model telemàtic d’ensenyament, amb aspectes positius i amb el component negatiu de la falta d’equitat en el seu accés i de l’ampliació de l’anomenada ‘fractura digital’. Amb la imminent arribada de la fase 2 (en principi als territoris que abans van accedir a la fase 1: Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Alt Pirineu i Aran), arriba l’esperada notícia de la reobertura de les aules a partir de l’1 de juny, tot i que amb unes condicions extremes. No s’hi duran a terme classes convencionals ni s’hi avançarà matèria, no hi haurà servei de menjador ni transport, i tampoc s’hi podrà acollir tots els alumnes. L’assistència serà voluntària, en unes circumstàncies d’una certa precarietat que ja han sigut criticades pels sindicats i amb la idea, sobretot, d’acompanyar els estudiants dels cursos finalistes (els que impliquin un canvi de cicle: quart d’ESO o sisè de primària; o els que signifiquin la culminació d’una etapa educativa, com en el segon de batxillerat o de l’FP), atenent també les famílies amb més necessitats i els més petits, per fer front a una «emergència comunitària», en paraules del conseller d’Educació. 

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.