Fa molt temps que des de determinats sectors educatius reclamem una visió sistèmica i una organització en xarxa per abordar els reptes, que diem que l’escola no hi pot fer front sola, i això és així per dues raons principals: perquè educació no equival a escolarització i perquè els reptes educatius són complexos i no hi pot respondre cap actor en solitari. Breument: educació és valors, és ciutadania, és convivència, és autoestima, és aprenentatge, és desenvolupament, és gestió emocional… i això no depèn només de l’escola. Però fins i tot allò que pugui semblar que sí que és només escola, tampoc no ho és: llegir i escriure, adquirir coneixements, l’alfabetització funcional o l’èxit acadèmic.

No obstant, fins ara, essencialment hem anat subsistint amb un treball fragmentat i compartimentat: donant resposta des del món escolar, de l’educació en el lleure, de la sanitat, dels serveis socials, de l’esport, de la família… amb accions educatives que no dialoguen entre elles, que intenten ser coherents però no sempre se’n surten. És cert que d’un temps ençà es parla d’interprofessionalitat, interdepartamentalitat, xarxa de corresponsabilitats educatives, ecosistemes educatius… cada cop amb més suport de diversos agents i administracions. Però encara és insuficient.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.