Un curs excepcional

Mai no plou a gust de tothom. Si les escoles no reobren, malament. Si obren per quinze dies, també. Així que el conseller Bargalló ha rebut el vistiplau del Procicat per reobrir les escoles, a partir de l’1 de juny, en els territoris que estiguin en fase 2, les crítiques s’han estès més ràpid que el virus. Certament, per quinze dies de curs –voluntari– s’obliga ara a un correm-hi tots que sembla precipitat. A les escoles se’ls demana unes adequacions exprés que, quan es va al detall, és un fes-t’ho com puguis. Es concreta poc i algunes coses que sí que es precisen són impossibles de complir. ¿Com fas que els nens de 3 a 6 anys mantinguin dos metres de distància entre ells? Com més grans són, menys problemes… però aleshores ¿com dupliques el nombre d’aules? I de professors, quants en faran falta?

El més greu no és tant aquest final de curs, que es passarà com es podrà, sinó tot el curs que ve. A banda de planificar, contractar personal, trobar espais en llocs per poder engegar al setembre en condicions, caldrà tenir enllestit el pla B per al moment que –a la tardor– el covid-19 torni a fer-se massa present. El curs que ve serà el més estrany de les nostres vides, però tenim un repte i és a les nostres mans. Podem fer, entre tota la comunitat educativa, que aquest curs excepcional (diferent, gens comú) sigui excepcional (que d’aquí uns anys puguem estar orgullosos de com ho vàrem fer el curs 20-21). Per aconseguir-ho, caldrà una bona dosi d’intel·ligència, de la de tota la vida i de l’emocional, que és l’única imprescindible. Això vol dir que, durant tot el curs que ve, caldrà posar-hi més generositat, imaginació i solidaritat que mai. I bona voluntat i molts sobreesforços. Per part de tot el professorat, de pares i mares, dels gestors, dels alumnes, del Govern i dels sindicats. Pel que he sentit en quaranta-vuit hores, no sembla que tothom estigui disposat a jugar-hi tan a fons.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.