Una classe de primària canta la cançó d’aniversari que va popularitzar el Club Super3 perquè hi ha dos companys que fan anys. Però en aquesta típica escena escolar hi ha dos detalls que la fan diferent: només hi ha una desena d’alumnes a l’aula i, per les corones que reben els dos nens, es dedueix que un fa 6 anys i l’altre 7. Això és perquè a la classe s’hi barregen nens d’edats diferents. Les aules multigrau com aquesta són una característica que defineix les escoles rurals, centres educatius únics als pobles on no hi ha prou alumnes com per tenir un grup per cada nivell educatiu. A Catalunya, on la despoblació a l’interior va forçar la creació d’aquestes escoles, avui n’hi ha unes 300.

Alguns centres s’agrupen en ZER (zones d’escolarització rural), formades per entre dues i set escoles d’un entorn pròxim que comparteixen recursos -per exemple, mestres especialistes d’anglès o de música-, tot i que respecten la identitat pròpia de cada nucli. Però lluny de ser centres ancorats en el passat, les escoles rurals han aprofitat les seves característiques per convertir-se en un laboratori de pràctiques educatives que, amb els anys, s’han estès a les escoles ordinàries.

“L’escola ha de ser el reflex de la societat. El que està fora de lloc és agrupar-se per edats, com si això fos garantia d’alguna cosa. Pensar que tots els alumnes d’un mateix grup tenen les mateixes competències no és real”, argumenta el Josep, que ha sigut set anys director de l’escola Virolai, de Puigdàlber (Alt Penedès), que pertany a la ZER Cep de Sis. Si el món dels adults -el laboral o el personal- no està dividit per edats, tampoc ho hauria d’estar l’escola, diu. Per a ell, l’ideal és agrupar l’alumnat per “capacitats i interessos”, tant en les escoles rurals com en la resta de centres ordinaris. Encara que de manera molt més quirúrgica i desafiant les obligacions administratives, és cert que hi ha escoles i fins i tot instituts que barregen els estudiants sense tenir-ne en compte les edats.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.