Quan d’enrenou per no res! Els socialistes “trenquen el consens lingüístic”, “es mimetitzen en Ciutadans”, “reneguen de la immersió”… i un devessall de floretes semblants. Tot començava amb un article de pim-pam-pum en un diari de gran tirada. I, de seguida, per contagi, es desencadenava el clàssic “fot-li que és de Reus” (del temps de la carlinada) i la fuselleria s’esplaiava a discreció.

Confesso que tant d’estrèpit em va alarmar i que vaig córrer a escatir quina n’era la causa i si, a can PSC, algú s’havia begut realment l’enteniment. No vaig trobar gaire res. Ningú no havia fet cap comunicació pública sobre llengua. Es tractava d’un paràgraf extret d’un document per al proper congrés del PSC, que no incorria pas en cap dels pecats denunciats. De fet, pocs dies després, una certa premsa madrilenya feia pedra d’escàndol d’un altre paràgraf del mateix document: “El PSC afirma que Catalunya és una nació i que Espanya és una realitat plurinacional!”. Quina novetat! Sempre ho ha afirmat. Però ja se sap: som en temps d’anatemes creuats, a la mida de cada fe.

Allò que diu el PSC és que cal “flexibilitzar la immersió” per avançar més decididament “cap al model educatiu plurilingüe” que s’anuncia de fa temps, del qual els infants han de sortir dominant, no ja dues llengües, sinó tres: català, castellà i anglès (o una altra llengua tercera); sigui dit de passada: sense modificar la llei ni la condició del català com a llengua pròpia i vehicular. Equivalent al que va dir no fa gaire el conseller Josep Bargalló i que, per cert, també va merèixer les ràfegues de la fuselleria. I molt semblant al que havia dit amb igual sort, en temps del “tripartit”, el conseller Ernest Maragall, amb l’afegitó que “també a Olot (volia dir a les zones més catalanoparlants on pugui fer falta) potser hi calgui una mica d’immersió en castellà”.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.