És trist que un periodista digui això perquè se suposa que el nostre ofici ens obliga a ser no només curiosos sinó també perspicaços. Però sovint tinc la sensació que anem per la vida com burros amb orelleres, abduïts pel soroll polític i les fogonades de la bronca. ¿Tenim clars els fonaments de la nostra arquitectura social? ¿Quins col·lectius suporten –i aporten– més ciment perquè l’edifici no s’enfonsi? Cadascú pot respondre segons li vagi la pel·lícula, però jo aquests dies n’he redescobert dos; i me n’alegro per això. Són els mestres (masculí genèric) i les infermeres (totes i tots els professionals recolzen identificar-se amb el femení) (per si de cas…). La celebració del Dia del Mestre ens va permetre l’altra tarda a la ràdio disfrutar de l’argument que millor explica la importància de l’educació: les històries dels seus beneficiaris. Des d’una família de cabrers que va aprendre a llegir, escriure i comptar gràcies a un programa d’ensenyament per a adults; fins a un nen acollit en Aldees Infantils que pegava els professors quan el van separar de la seva germana i que avui és doctor en Matemàtiques; passant per la periodista que després de 25 anys ha descobert que la seva felicitat és a les aules, amb els alumnes. O la guinda que ens va proporcionar el raper Haze, amb un passat de drogues i presó, que acaba de quedar el primer de la seva promoció a la Universitat de Sevilla i que ara prepara oposicions a mestre.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.