L’estil comunicatiu de la televisió

Si recordem els formats i estils d’emissió de fa uns vint anys, els del món de la televisió i, fins i tot, el primer Internet, en aquells moments disposàvem d’una programació unificada. Tot i la irrupció de les televisions privades, que van diversificar l’oferta, el consum juvenil era prou unificat. Veien les mateixes sèries generalistes (Al salir de clase, Física o química…), programes de distracció comuns (Mujeres y hombres, Gran Hermano…), la publicitat que es repetia a totes les cadenes i algun concurs d’èxit, i poca cosa més.

En aquell context, la missió fonamental de l’educomunicació consistia a oferir interpretacions divergents als mateixos missatges. Ens esforçàvem a interpretar el codi i el missatge dels programes que veia la majoria de l’alumnat, per tal d’oferir-los una reflexió crítica personal. I no era difícil, perquè portar els programes d’èxit a l’aula era cosa feta, la interpretació posterior depenia de les intencions de l’actuació didàctica, però estava a l’abast del professorat de manera prou generalitzada.

En resum, teníem un esquema d’actuació en triangle, a partir d’un vèrtex unificat (la programació comuna) volíem arribar a una base ampla, diversificar i ampliar les interpretacions, fer-les més crítiques, més personals i variades. Volíem fomentar la recepció crítica d’uns missatges que partien de la unificació controlada per les cadenes. Volíem trencar el monopoli de la programació a través de multiplicar els contexts de recepció amb instàncies crítiques de mediació.

La mediació educativa era relativament fàcil perquè, en interpretar formats generalistes, veiem els mecanismes comuns que s’utilitzaven per a tothom. Si no detectàvem el que ens afectava personalment, sempre teníem el que afectava els altres, els nostres companys de treball, de classe o de colla. La diferència entre la publicitat dirigida a dones i la d’homes era evident, la dedicada als joves clarament identificable pels adults i a l’inrevés. Per tant, la mediació educativa consistia a assenyalar els mecanismes que teníem al davant utilitzant com a exemple els d’altres col·lectius. Teníem el missatge davant dels ulls i només havíem de dirigir la mirada, girar la vista als mecanismes ocults per a nosaltres, però visibles per als altres. Consistia a educar la mirada, en dirigir-la a la tramoia, en mirar profund el que es veia. Aguditzar els sentits, la mirada.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.