Henry Giroux (1943) és considerat com un dels pensadors més influents del món en l’àmbit de l’educació. A la seva web hi ha una foto on se’l pot veure de jove amb Paulo Freire, de qui va ser amic, col·laborador i traductor, i del qual és ara un dels grans marmessors del seu llegat, com a màxim exponent del que es coneix com a pedagogia crítica. Autor o coautor de més de 60 llibres, Giroux va passar per diverses universitats dels EUA fins que l’any 2004 va recalar a la Universitat de McMaster, al Canadà, el país dels seus pares. Aquesta setmana ha estat a Barcelona, per obrir la 1a Conferència Internacional de Recerca en Educació, una iniciativa promoguda des de la Xarxa Espanyola d’Instituts de Recerca en Educació i que ha organitzat l’Institut de Recerca en Educació de la Universitat de Barcelona (IRE-UB). Conversem amb Giroux just després de l’acte inaugural al Paranimf de la UB.

Al final de la conferència s’ha referit al professorat com una amenaça. Una amenaça per a qui?

Els mestres són sovint una amenaça per l’Estat, perquè tenen el potencial d’educar la gent jove perquè sàpiga fer preguntes impertinents. Per les societats autoritàries, l’alfabetització és un perill. I els mestres són un perill també per les societats que creuen que la millor manera de ser un bon patriota és no fer preguntes. Quan eduques els estudiants per fer preguntes t’estàs arriscant, especialment en aquelles societats que fan tot el que poden per transformar l’educació en una mena d’entrenament.

Quan parla de societats autoritàries, en quina mena de societats està pensant?

N’hi ha de molts tipus, però crec que avui dia el que veiem són dues coses. La primera és el col·lapse de les democràcies liberals, per haver passat a ser societats governades pel neoliberalisme. Les polítiques d’austeritat, autoritat i inequitat massiva, de la riquesa i del poder, de la descapitalització dels béns públics, totes aquestes forces empenyen la societat a ser molt més repressiva, més preocupada en el control de la població que en la resolució de problemes. I en segon lloc estem veient el sorgiment de societats que bàsicament canvien seguretat per llibertat. Us donarem seguretat però no podreu tenir llibertat. Parlo de l’aparició del que anomenem democràcies il·liberals a Hongria, Turquia, Índia, Polònia… En aquests països veiem el sorgiment de moviments socials de dretes que usen un llenguatge de puresa racial perquè bàsicament són neonazis disfressats. I, com no dir-ho, als Estats Units tenim un president que odia l’educació. De fet, va arribar a dir que estimava els ignorants (uneducated).

Això va dir?

Sí, això és una cita textual. I això es tradueix en polítiques que buiden de fons públics aquelles institucions que podrien fer arribar l’educació a tota aquesta gent. A aquesta mena de coses em refereixo quan dic que els mestres poden ser un perill.

Vostè subratlla la importància del llenguatge per entendre el món, però no creu que és un abús del llenguatge parlar de feixisme? Per exemple, en el cas de Trump, que està passant per un impeachment i en cas que el superi haurà de passar per unes urnes per ser reelegit, no li sembla una exageració?

No crec que sigui cap exageració, crec que el feixisme arriba de moltes maneres. La gent que parla d’exageració tendeix a pensar que l’únic feixisme que ha existit va ser el dels anys 30 i 40 a Europa i dels anys 70 a Llatinoamèrica, i que no es transmuta en altres formes a diferents societats. El feixisme no ha mort mai, sinó que s’amaga entre les ombres. Si creus que el feixisme és mort en realitat et passen dues coses: que et converteixes en el seu còmplice, i que no pots aprendre de la Història, has deixat de tenir una relació crítica amb la Història. I això sí que és un perill.

La gent que vota Trump va créixer amb els sistemes educatius del passat, mentre que sembla que vostè ens estigui dient que en el passat el món era molt millor.

Jo no intento absoldre el passat, el que dic és que estem enterrant els fruits del passat, és molt diferent. Trump no és una causa, és un símptoma. És el símptoma d’una societat neoliberal als Estats Units que té un llarg recorregut en esclavitud, un llarg recorregut en racisme i un llarg recorregut en inequitats massives en la distribució de la riquesa i el poder. En el passat el neoliberalisme s’amagava a l’ombra, enmig d’un llenguatge que reclamava  justícia i igualtat, però això ja no li fa falta. El president dels EUA ja no reivindica la justícia, sinó que reivindica la desregulació i la ignorància. Ell és un ignorant.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.