El país s’ha tornat boig. El síndic de greuges ha presentat un informe demolidor. La segregació escolar ha arribat a uns nivells intolerables. El govern entoma el repte. El conseller d’educació reuneix els directors generals. Aquests, els sotsdirectors, els inspectors en cap, els directors dels Serveis Territorials; i aquests, els regidors d’educació. Els alcaldes també ho impulsen. Els experts –pluriempleats universitaris–, elaboren estudis il·luminadors. Ha nascut la segregació inversa.

Un matí fatídic les oficines municipals d’escolarització s’omplen de famílies benestants que han rebut l’avís que els seus fills han de canviar de centre educatiu. S’han de repartir els nens rics per les escoles de la ciutat, ja no n’hi ha prou a repartir els pobres.

Les famílies reclamen el dret a una bona educació per als fills, però els tècnics de l’ajuntament  no poden anar més enllà d’aconsellar-los que demanin una cita amb l’assistent social del barri. Hauran de demostrar-li que la seva renda està per sota del llindar de riquesa i, a tot estirar, rebran algun consell, segurament, poc tranquil·litzador, com ara que arribin a acords amb el nou centre educatiu.

I, si fos el cas, ja es poden anar traient del cap els avantatges de l’escola diferenciada. Ara, fins i tot l’educació física l’hauran de fer sense miraments de gènere. No cal que s’imaginin com pujarà el clima de l’aula quan arribi el bon temps i la carn es deixondeixi. És millor que no hi pensin.

De res els ha servit fer-se pesat amb l’inspector. La inspecció té instruccions de no doblegar-se davant la pressió. L’inspector els recomana d’arribar a un acord amb el director del centre que se’ls ha assignat, però hi ha ben poca cosa a fer. És impossible canviar la tipologia de les famílies amb unes quantes places reservades per a alumnes sense necessitat de suport educatiu de tipus socioeconòmic. La immensa majoria no es podrà permetre mai de pagar sortides ad hoc, caldrà confiar en el món virtual per tenir experiències enriquidores. I ni somiar que a partir d’ara els fills puguin anar a l’estranger amb els companys.

Un dia, quan la visita de despatxos ja semblava haver-se extingit, a l’ensems que tota esperança, una citació telefònica porta el pare i la mare a un interrogatori d’un treballador de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic, desbordat –cal dir-ho–, per l’allau d’informes socioeconòmics que cal enllestir. Es tracta de valorar el grau de riquesa. L’han d’acreditar amb nòmines i, si no fos el cas, amb el compte de resultats de l’empresa familiar. S’admetrà també la documentació de lloguers, hipoteques i pòlisses de crèdit que contrarresti l’import net de la xifra de negoci.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.