El Museu Etnològic i de Cultures del Món és un dels més visitats per les escoles de Barcelona, tot i no ser especialment conegut per la població adulta. És el resultat de la fusió de dos museus, culminada el 2017, i consta de dues seus, a Ciutat Vella i a Montjuïc, on es poden veure diferents col·leccions i exposicions temporals, de molt diversa índole, però sempre inspirades en l’acció humana. El museu custodia més de 70.000 objectes procedents dels cinc continents, dels quals se n’exposa només una petita part, i té una àmplia proposta de visites i tallers per a les escoles (des de P-5 a batxillerat i graus superiors) amb l’antropologia com a eina per entendre i explorar el món. I, seguint aquesta perspectiva didàctica, els diumenges compta amb programa especial adreçat a les famílies.

Al davant d’aquesta institució cultural hi ha un mestre, Pep Fornés, que també és museòleg, antropòleg i gestor cultural. “Quan ets mestre no ho deixes de ser mai”, assegura. Fornés va treballar en una escola privada –però activa– de Pedralbes als anys setanta i posteriorment a l’antiga escola municipal Tramuntana, al barri del Carmel, de la qual conserva un gran record, fins que la vida professional el va dur per altres viaranys. “A Pedralbes –explica– vaig entendre el concepte de dimissió paterna, hi havia moltes criatures que tenien falta d’afecte; al Carmel també n’hi havia, però ni de bon tros tanta”.

Què feu per atraure tantes escoles?

Aquí intentem donar eines per pensar. Intentem que la gent no només vingui a admirar i dir “oh, què bonic”, sinó que la gent es commogui. Un museu ha de ser capaç de commoure, d’emocionar. I ha de ser capaç de fer pensar, d’ajudar que el visitant, que ja ve predisposat a entrar en un centre de coneixement, tingui eines i artefactes a la seva vista, textos orientatius, entenedors, clars i breus, per poder arribar a pensar diferent. I les escoles són les nostres millors amigues, ja que sense elles no podríem lluir la xifra de visitants que tenim.

Tot i que la temàtica no és precisament senzilla.

La temàtica d’un museu d’antropologia social i cultural és complexa, fins i tot pot resultar àrida, espinosa, insegura. L’antropologia, l’etnohistòria, l’economia no són ciències exactes, per tant som un museu rar, i busquem fer allò que altres no facin o no s’atreveixin a fer. Això ens ha portat de vegades a fer coses que no ens pertocarien, però ens agrada la controvèrsia, perquè sense ella el diàleg és impossible. Si aquí ve gent de primària, secundària, universitats o adults, i vénen a aprendre, ha de trobar aquí allò que busca i moltes coses més. Hem de sorprendre. I si aconseguim que la gent surti commoguda, pensant diferent de com entrava, o plantejant-se més preguntes que respostes, penso que haurem fet diana. A diferència d’una universitat, al museu hi cap tothom, és per tota la ciutadania, i per tant és una universitat oberta.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.