“L’avaluació no té a veure amb les notes, sinó amb què jo sigui capaç d’explicar a aquell alumne i als seus pares com aprèn i què estem fent perquè aprengui més”. Per això, opina Jaume Cela, en tot el procés pedagògic “l’avaluació és el més difícil”. Cela ha escrit un llibre on el lector pot anar picotejant –com fan les gallines… o com qui pren el vermut– entre reflexions, experiències i anècdotes autobiogràfiques d’un home que en educació ha fet tots els papers de l’auca: mestre al Camp de la Bota, coordinador pedagògic a la Mina, director de centre a Bellaterra, president de Rosa Sensat, sots-president de la FMRP, president del Consell Escolar… L’ha titulat Picotejades pedagògiques perquè el substantiu anava a ser pinzellades fins que la contemplació de l’erràtic tarannà d’unes gallines li va fer canviar d’opinió, i el cas és que un títol així encaixa com un mitjó amb el plantejament d’aquesta tertúlia literària.

Cela és un pou d’erudició, que no ha begut de l’acadèmia sinó de la literatura i el cinema, i és mestre per casualitat i vocació, i escriptor per tres quarts del mateix. Als presents els interessa el seu mètode d’escriptura, però l’autor confessa que no en té, que està posseït pel “pensament caòtic”, i per això Juli Palou, a qui descriu com “el meu nòvio pedagògic”, que és tot el contrari, ordre i constància, per això el complementa tan bé en els articles que periòdicament publiquen a l’Ara Criatures.  “Mai no he fet recerca ni en sabria fer perquè no tinc la constància que es necessita. Jo sóc un corredor de 100 o 200 metres màxim”, comenta.

L’avaluació centra bona part de la conversa. Per Cela, “els llençols que estem omplint de competències” no tenen cap sentit. Entre altres raons “perquè no pots observar totes les coses que surten a la graella, i d’altres que són importants no formen part d’aquesta graella”. Tots riuen quan Cela recorda aquells temps que a les notes hi anotaven frases com “possiblement pot fer més del que fa”, perquè “és evident que tots podem fer sempre més del que fem”, o quan posaven, per exemple, un notable alt. “Un alumne em va dir un cop que per què, en comptes d’un notable alt, no li posava un excel·lent baix, que venia a ser el mateix; tenia clar que els seus pares es fixarien més en l’excel·lent que en el baix. I la vaig canviar, tenia tota la raó!”.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.