Actualment, la parentalitat -és a dir, la manera com fem de mares i pares- s’ha definit com a hiperparentalitat, pares helicòpter, secretaris o mares tigre… Paraules que indiquen una tendència social cap al control excessiu dels pares i mares, cap a la sobreprotecció dels infants o cap a preparar-los des de ben petits per a l’èxit professional. Com va dir la sociòloga nord-americana Sharon Hays, un model de maternitat intensiva, que també arriba a la paternitat. És a dir, que la tasca de mare i pare s’ha professionalitzat i que, finalment, la bona o mala paternitat/maternitat es mesura a través de l’èxit dels fills. Quanta pressió!

Immersa en pensaments sobre els estils de parentalitat contemporània quan acompanyo el meu fill i la meva filla al col·le, penso en el seu dia a dia.

La canalla va a l’escola acompanyada d’un adult, s’hi passen tot el dia i tota l’estona se’ls diu què han de fer -excepte la mitja horeta de pati-. En moltes escoles, a l’horari del migdia també proposen activitats dirigides -perquè per una banda els infants s’avorreixen i perquè el que ofereixen els patis deixa molt a desitjar-. Mares, pares, àvies, avis, germans grans o cangurs els recullen quan en surten i comença el periple de transportar-los amunt i avall en el recorregut mil·limètricament calculat de les extraescolars. Finalment arriben a casa, fan una mica de deures si en tenen -per sort, l’escola dels meus fills no en posa gaires, perquè, si no, no tindríem temps de fer-los!-, sopem, van a dormir i tornem a començar.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.