La paraula veritat no l’ha dit mai el Martí Salamé (3 anys), però sí que sap mesurar quan cal dir-la tota sencera o a trossos. “Amb el menjar, és especialista a fer el joc de les mitges veritats. D’entrada, assegura amb fermesa que es conformarà menjant només una galeta, però quan se l’ha acabat ja en demana més com si no recordés res del que havia dit prèviament”, explica la mare, Mireia Pujol-Busquets. “Té una edat que no sé quan fantasieja amb el que m’explica o diu la veritat”, continua explicant la mare. Sobretot quan surt de l’escola, i els pares li pregunten com ha anat, és difícil reconèixer què deu ser cert o no. O bé és la seva veritat, com ell l’ha vist.

Seguint aquest fil, la psicòloga Maria Mercè Conangla es pregunta què entenem per la veritat. “La de les criatures i la dels adults pot ser diferent”, comença a explicar Conangla, coautora del llibre ‘ Postveritats emocionals. Els contes que ens expliquem a nosaltres mateixos’ (Amat Editorial). Per entendre-ho millor, la psicòloga compara la veritat amb un mirall que es trenca en mil i un bocins. Cada persona té a la seva disposició un trosset d’aquest mirall i, només si posem en comú els fragments, podem conformar tots junts la imatge sencera. Dit amb altres paraules, cadascú pot tenir la seva versió de la veritat i, per més certa que pensi que sigui, és parcial i una aproximació individual a la realitat. “Quan hi ha baralles o conflictes, és important fer entendre a les criatures que, si bé els pot semblar que el que expliquen és la veritat, cal escoltar també la veritat dels altres i tenir en compte les seves opinions i sentiments”, diu Conangla.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.