¿Estudiar un grau universitari només per trobar feina? ¿Seguir uns estudis per plaer, per ganes de formar-se humanament i intel·lectualment, i, si després et fan aconseguir una feina, encara millor? ¿Els graus humanistes tenen les de perdre en una societat hipertecnificada i hipercompetitiva, on, vist des de fora, la ciència arracona les lletres? ¿Són més positius i optimistes els professors que els seus propis alumnes? Aquestes són algunes de les preguntes que planen sobre aquest reportatge, que compta amb cinc testimonis, de diferents edats i punts de vista. “Jo vaig tenir la sort que a casa meva sempre em van dir que estudiés el que m’agradés. A la selectivitat vaig treure molt bona nota, un 13,14, i a filologia catalana demanaven un 5. I encara hi havia gent que em preguntava per què, podent estudiar el que volgués, feia filologia catalana, a Barcelona!”, recorda l’escriptor Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996). “Els meus pares em van donar suport i no van anteposar la visió més productivista o utilitarista a l’hora d’escollir un grau universitari. I com que la història sempre m’havia interessat, vaig escollir-la”, explica Carles León Peralta (Barcelona, 1994), a qui veiem a la fotografia del reportatge amb Mas Craviotto. L’un, el Xavier, va entregar fa uns dies el treball de fi de grau de filologia catalana. “Hi analitzo les dinàmiques de poder de la novel·la ‘Fanny’, de Carles Soldevila, prenent com a marc la teoria de la subalternitat”. L’altre, el Carles, s’acaba de graduar en història a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.