Comença el curs escolar i, com sempre, se’m barregen dues sensacions. La primera, l’alegria per l’adveniment d’un miracle anual. L’estiu és llarg i per a segons quines coses sembla que no s’acabi mai. La primera setmana de setembre vaig estar a casa amb els menors d’edat a càrrec (MEC) i, com que feia quinze dies que no estàvem junts (coses de progenitores divorciades), vaig optar per treballar a la llar familiar en lloc de fer-ho al meu despatx. La major part del temps em vaig sentir força idiota, perquè sí, compartia espai físic amb el seu cos, però la seva ment i esperit o dormien fins al migdia o estaven abduïts per màquines o havien quedat amb amics. O totes tres coses alhora. Per no parlar de la major d’edat a càrrec (MEC), que ni hi era perquè estava viatjant a la quinta forca amb una amiga.

Ja fa anys que no els calen casals ni altres mesures distractòries, i la inactivitat activa dels dies previs al començament del curs em mata. Ho reconec. Així que quan el curs arrenca i els seus cossos s’han de desplaçar fins a un centre educatiu sempre exclamo el mateix: miracle!

L’altra sensació que experimento és la d’il·lusió. És una il·lusió que pot durar exactament vint-i-quatre hores. El curs passat un dels MEC va trigar un dia a declarar que abandonava els estudis. No sé com va poder continuar, i fins i tot acabar, i gràcies a un miracle miraculós, fins i tot aprovar i entrar a estudiar al lloc on desitjava. Però malgrat saber que tot es pot tòrcer, que probablement tot es torcerà, a mi l’alegria dels primers dies, l’esperança que aquest any sí, no me la treu ningú.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.