És un dels articles que més m’ha costat escriure. M’he passat unes quantes hores donant voltes sobre si havia de parlar de Ricky Rubio i el seu exemple al Mundial de bàsquet; o bé posar el focus en l’entrevista a Ramon Calderón a El Confidencial en què recorda els draps bruts de Florentino Pérez; o si tocava enfocar la Champions, ja que avui, després del despropòsit de Liverpool, tornarà a sonar aquella música que tant ens remou per dins. Però no m’ho podia treure del cap.

Dissabte m’estrenava com a pare en un camp de futbol, gaudint i patint alhora amb el debut del fill gran, de 7 anys. Un torneig amistós, de tot un dia, amb una bona colla d’equips competint en categoria benjamí. Tots dos debutàvem, i ell, a sobre, ho feia amb un pessigolleig a la panxa per haver de jugar amb nens més grans.

Mentre esperàvem el nostre torn vam asseure’ns a la grada amb una altra família fent-la petar sobre la situació política del país. Sense adonar-nos-en ens havíem situat al bell mig dels pares de dos equips que s’estaven jugant un lloc per a la final. Van ser vint minuts esperpèntics. No recordo cap insult, no es va arribar a això, però no va fer falta per tornar-me a recordar que el futbol, massa sovint, aconsegueix treure el pitjor de tots nosaltres. Crits, comentaris barroers barrejats amb algun d’enginyós contra l’àrbitre, però sobretot la sensació que hi ha pares que sembla que vagin al futbol amb l’únic objectiu d’avergonyir i cohibir els fills. I que quedi clar: dissabte els jugadors tenien vuit i nou anys.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.