Han passat moltes coses en les últimes quatre llargues dècades. La sortida de la dictadura, ja abans, va suposar un moment en el qual les ganes de canviar un estil de fer a les aules era pràcticament imparable. Hi havia moltes ganes de desempallegar-se de tot allò i hi havia també el context propici perquè noves formes anessin imposant-se. El moment perfecte per l’aparició de moviments de renovació pedagògica, els quals van anar fent eclosió per tot l’Estat i que més tard es van anar organitzant fins a la creació de la Confederació de Moviments de Renovació Pedagògica.

Tant aquesta com la Federació catalana (que aquest any també ha rebut la Creu de Sant Jordi) van veure fa uns dies tot aquest treball reconegut amb la inclusió, de diferents maneres, en l’Ordre d’Alfons X el Savi. Uns dies després, parlem amb els seus representants sobre els reptes que cal abordar en el sistema educatiu en un camí que no sembla acabar mai cap a una escola més democràtica, pendent del seu entorn social i associatiu, i que ha de donar resposta a una societat que ha canviat molt amb els anys.

També en un moment que es fa urgent una reflexió sobre quin sistema educatiu es vol i es pot crear per un futur, que ja és present, canviant i molt complex. Un temps en el qual els moviments de renovació pedagògica no estan en el seu millor moment pel que fa a seguiment i impacte, si es té en compte el volum total de docents a tot el país.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.