La proposta de la Fundació Jaume Bofill (una mena d’empresa externalitzada que s’ocupa de dirigir les polítiques educatives del Departament) ha estat llargament covada. Podríem dir que, com a mínim, des que el 2011 la consellera Rigau va permetre la jornada compactada a la secundària (Catalunya era l’única comunitat autònoma que encara no ho havia fet). No es va fer per convicció, sinó, com tothom reconeix, per una mena d’imperatiu econòmic. Formava part d’un conjunt de retallades salvatges dins el sistema, perquè s’estimava en uns 9 milions d’euros anuals l’estalvi que implicava no impartir classes a les tardes. Tanmateix, aquesta va ser la retallada menys impopular de totes. De fet, qualsevol persona de la comunitat educativa podia constatar com l’horari anterior, fonamentat en 30 hores de classe (més mitja d’esbarjo), repartides entre cinc matins i tres tardes, generava una fatiga que repercutia negativament en tots els agents educatius.

La generalització de la jornada compactada a la secundària, si bé recollida com una mena d’excepció que implicava un nombre important de requisits en l’ordre de calendari que se sol publicar cada primavera, va fer que la immensa majoria de centres s’acollís a la iniciativa. En els cursos posteriors, la pràctica totalitat d’instituts s’hi van sumar (i no em consta cap que s’hagi tirat enrere), tot convertint l’excepció en norma. Hi havia motius més que sòlids per fer aquesta opció organitzativa. La propaganda hostil respecte la compactada havia format part del paisatge educatiu, tant de les administracions, com d’organitzacions de famílies, on concorrien certs prejudicis en contra de la professió docent. S’afirmava que la jornada compactada només servia per acontentar el professorat i estendre els seus suposats “privilegis”.

Tanmateix, els indicadors elaborats pel mateix Departament, alguns estudis independents, i sobretot els encarregats per les mateixes direccions dels centres trobaven conclusions més que positives i interessants. En primer lloc, no es trobava cap disminució dels rendiments acadèmics, ans al contrari, es registraven algunes millores molt significatives, especialment entre els alumnes amb millors i pitjors qualificacions. És més, si mirem l’evolució de la taxa d’abandonament prematur a Catalunya (Idescat), aquesta va passar del 28,9% el 2010 al 17% el 2018 (gairebé 12 punts en 8 cursos!). És més, de tenir un abandonament prematur superior a la mitjana estatal (+0,6) s’ha passat a tenir-lo per sota (-0,9), i de tenir 15 punts de diferència respecte la Unió Europea, s’ha reduït en aquest període a un 6,4. Que Catalunya fos una excepció respecte a Espanya, i que ara no ho sigui hi deu tenir alguna cosa a veure.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.