Fa unes setmanes, en aquestes mateixes pàgines, Jaume Cela i Juli Palou es queixaven de la discutible utilització del món de l’escola per definir la política. Així, deien, per descriure la brusquedat de polítics que no saben dialogar es diu que el Parlament sembla un pati d’escola, oblidant que la vida educativa és força més humana i creativa que un hemicicle. Jo em fixaré, avui, en la paraula educativa políticament de moda: la desobediència. Parlem-ne una mica amb la calma de les vacances i abans de les tensions del setembre.

Quaranta anys entre adolescents, educant-los perquè mantinguin el desig de canviar el món, em donen certa autoritat. Enmig del caos de discursos polítics que ens domina, he sentit pares que volen fills radicals però que no llegeixin el marxisme; que vagin a fer la revolució de moda però sense ficar-se en embolics; que siguin radicals a fora però submisos a casa; que contestin una part de la societat però no discuteixin la riquesa de la família, etc. Pares i autoritats que volen fills i ciutadans revolucionaris a mida. Adults oblidant que l’educació és incompatible amb la hipocresia i la incoherència.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.