L’altre dia m’explicaven una visita a una casa abandonada on es veu que hi ha esperits. Uns nens morts durant la Guerra Civil. I, esclar, de tant en tant tenen ganes de parlar. A veure què diuen. Aquell instant. Obre la boca l’Albertito, o el Joselito de torn, i diu: “ Queremos salir…” Normal, fot temps que estan atrapats a la casa, fastiguejats, avorrits i tal. Ara, potser el que no és tan normal és que totes les ànimes en pena, els esperits, els espectres, els ectoplasmes parlin sempre en castellà. El món del més enllà, el planeta paranormal, la galàxia extrasensorial sempre és en castellà. El català no és una llengua de fantasmes. I diuen que tampoc de Déu, el diable, Buda, l’antracita digitalitzada desmenjada o la guineu coixa i reconsagrada amb all i oli. I ara diuen que el català tampoc és la llengua del pati de l’escola. Normal, estimat paranormal.

L’aparició no s’esperava. Es veu que a les zones urbanes de Catalunya només un 14,6% de les converses dels alumnes de l’ESO al pati són en català. La llengua en coma, vegetal, encefalograma pla. Tot en un estudi fet per la Plataforma per la Llengua. Per a això no feia falta fer un estudi. La realitat és en castellà. Avui i ahir. Des que estava a l’úter de ma mare que ho sento. I ho sentien els meus pares, els meus padrins… Però no volem sentir ni veure la realitat. I ens capgiren la realitat. I ens ho creiem. I veiem mons imaginaris, paranormals. I veiem el més enllà, aquí, amb fantasmes sortint de la boca. Som rucs espectrals amb la llengua fora donant tombs a la sínia fantasmagòrica. Els catalans som ànimes en pena girant en una rotonda, i més els catalanoparlants, que tenim la llengua recargolada com un caragol contorsionista retorçat amb esparadrap circular. No traiem les banyes, el cap, el múscul, la llengua. No ens traiem aquest esperit de viure en una closca ectoplasma. No sabem viure a la realitat. També perquè no hem tingut realitat.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.