José Ignacio Wert, ministre d’Educació, Cultura i Esports, afirma que la nova reforma educativa que acaba de presentar té l’objectiu de lluitar contra el fracàs escolar que condemna una quarta part dels alumnes de l’Estat espanyol a abandonar l’ensenyament abans d’acabar el cicle d’ensenyament obligatori. Un problema greu si es té en compte que el coneixement és fonamental per al present, i més en un període de crisi econòmica. Però, alhora, sentencia que “és un error que tots vagin a poc a poc perquè ningú no es quedi enrere”.
El ministre Wert és un polític polèmic. Ell ho sap i ho assumeix, tal com va quedar clar en l’entrevista que ahir publicava La Vanguardia. “Sóc una persona que té més instint de conversa que de conservació”. De vegades “primer disparo i després apunto”, perquè entre les seves virtuts no hi ha la continència verbal. Sociòleg acreditat, domina amb llenguatge brillant l’art de comunicar, encara que també sap que aquesta virtut és necessària però no suficient en política. Potser per aquesta raó és el ministre menys valorat en les enquestes. La seva cartera “no pot deixar indiferent la gent”, s’excusa. I té raó.
Nou ministre, nova reforma educativa. A Espanya no hi ha manera de tenir una etapa llarga amb les mateixes normes d’ensenyament. Wert justifica aquesta reformulació en la necessitat d’implantar un sistema avaluatiu que permeti a mestres, pares, alumnes i administracions conèixer de forma regular els avenços i dèficits del sistema. Per aquesta raó reincorpora les revàlides, encara que al ministre el disgusti aquest concepte. No només, argumenta Wert, per estar tots informats dels resultats del sistema, sinó per introduir nivells d’exigència en l’alumnat, nivells, afirma el ministre, que “han patit una importantíssima relaxació” a Espanya. Un fenomen que vincula a la falta d’atenció familiar en l’educació dels fills, i a la falta social d’exigència i esforç. El diagnòstic del responsable d’ensenyament del Govern central sembla correcte. Els informes PISA l’avalen. També apunta que “l’exigència millora els resultats de tots; mentre que la mediocritat els fa disminuir”. Cert. Però queda per desxifrar l’interrogant de si aquesta exigència no crearà com a conseqüència una diferència més gran entre els que superen les proves i els que no i que condemnarà irremissiblement aquests últims a un segon esglaó social en el millor dels casos. I tractant-se de nens, ja que la primera avaluació es programa per als 9 anys, sembla excessiu. Wert es justifica dient que “s’ha confós comprensió amb inclusió”, però el risc d’una exclusió tan primerenca existeix. L’experiència de l’ensenyament en els anys quaranta, cinquanta i seixanta (revàlida als 9, 13, 16 anys) hauria de ser tinguda en compte per no caure en els mateixos errors de dividir massa aviat els alumnes cap al batxillerat o el comerç, les dues opcions d’aquells anys que suposaven una marginació dels que triaven la segona opció.
El ministre reconeix sens dubte que la doctrina del Tribunal Constitucional avala la immersió lingüística a les escoles de Catalunya. No podria ser de cap altra manera. Interpreta les últimes sentències en el sentit que la Generalitat ha de vetllar pel dret de les famílies, siguin les que siguin, que els seus fills siguin educats en castellà com a llengua vehicular. Ni més, ni menys. Una obvietat que alguns segueixen entossudits a desconèixer i a buscar conflictes on no n’hi ha.
Entrades (RSS)