Àngel Castiñeira/ Josep M. Lozano

D’ un temps ençà s’està insistint cada cop més que els alumnes, especialment a la universitat, han de ser considerats clients. Té sentit aquesta insistència? Hauríem de redefinir les institucions educatives com a empreses proveïdores de serveis educatius?

L’èmfasi en l’enfocament client té la seva raó de ser. De vegades l’ensenyament ha estat tan centrat en el professor que ha fet oblidar una cosa tan fonamental com que el que importa no és que algú ensenyi, sinó que algú aprengui. De vegades s’ha reduït l’estudiant a ser un receptacle de continguts fins al punt que hom ha oblidat que aprendre és quelcom que involucra la persona en la seva totalitat, i no només alguns aspectes cognitius. En definitiva, de vegades s’ha confós l’objecte de l’educació amb el subjecte de l’educació, sense parar esment en aquest darrer. De la mateixa manera que hom diu –i critica– que hi ha metges que tracten amb malalties i no amb malalts, es podria dir que hi ha docents que tracten amb continguts i no amb persones. Si a això hi afegim que no totes les persones tenen el mateix estil d’aprenentatge, sembla obvi que l’exigència d’atendre la realitat de qui aprèn és irrefutable. I quan parlem d’adults amb experiència professional és imprescindible un enfocament que els faci veritablement coresponsables del seu aprenentatge. Cosa molt diferent, per cert, de creure que és acceptable exigir (en nom de l’enfocament al client) una relació gairebé servil per part dels serveis de tota mena que es requereixen en el marc d’un centre educatiu… o creure que el client té la darrera paraula (sobre el contingut curricular o sobre la pròpia identitat del centre, per posar un exemple).

Res a dir per la nostra banda, a tot plegat… llevat d’expressar els nostres dubtes sobre si la millor manera de plantejar-ho és introduir el llenguatge clientelar en l’educació. Potser n’hi hauria prou si ens prenguéssim seriosament la pregunta sobre què significa educar i de què parlem quan parlem d’una persona educada. Perquè parlar de clients en educació arrossega inevitablement la pregunta sobre el tipus de satisfacció que se’ls ha de proporcionar. I de vegades educar consisteix a generar una certa insatisfacció: perquè no es propicia ni facilita el donar per obvi allò que fins ara s’ha donat per obvi; perquè no sempre és fàcil ni còmode replantejar-se els propis supòsits i assumpcions; perquè per transformar les maneres de pensar, actuar o sentir de vegades cal treballar intensament dimensions que no tenen un impacte instrumental i útil immediat; perquè de vegades per aprendre cal desaprendre, i alliberar-se de patrons mentals o de comportament… o simplement perquè en alguns aspectes la satisfacció ve amb la perspectiva que dóna el pas del temps. En definitiva: hi ha casos en els quals la satisfacció del client no reflecteix altra cosa que el fracàs del procés educatiu. Si en el context educatiu ser –suposadament– un client té poc a veure amb ser-ho en el context d’uns grans magatzems o d’una agència de viatges, llavors cal reajustar tot el procés, començant per com es comercialitzen els programes i les expectatives que es generen, que sovint són el primer acte (des)educatiu en què s’involucren les institucions.

De vegades es critica que hi ha una distància entre el que passa i es diu a l’aula i el que passa i es diu a la vida real. Com si el que sigui la vida real fóra una cosa òbvia i evident, per cert. Aquesta crítica parteix del supòsit que aquesta distància no hauria d’existir, quan potser el que s’esdevé és que, en un cert sentit, no hi ha educació possible si no es dóna aquesta distància.

Tal vegada es tracta d’assumir i sostenir que no hi ha educació possible si només es reprodueix i es transmet la cultura convencional dominant; si només es tracta de convertir en normatiu el que ha tingut èxit i ha funcionat fins al present. Educació no és només reproducció i transmissió del que està establert, sinó també crítica i qüestionament del que està establert. Perquè s’esdevé que en alguns casos l’agenda rellevant de temes no coincideix amb l’agenda esperada de temes, i llavors la responsabilitat de l’educació és certament explicar i raonar, però no dimitir de la responsabilitat educativa, que inclou estar disposat també a qüestionar els objectius i preferències amb els quals el… client s’aproxima al procés educatiu, i allò que considera pertinent o prescindible.

En el seu moment va fer fortuna l’expressió que necessitem formar professionals reflexius, professionals que no es limitin a saber fer, entre altres raons perquè en una època de canvi actuar correctament no es redueix a repetir el que s’ha après: no crearem futur repetint el passat. Però tal vegada no hem elaborat prou el que entenem per professional reflexiu. És a dir: sobre què ha de ser capaç de reflexionar un futur professional. Perquè no només ha de tenir per objecte la seva activitat; ha de ser capaç també de treballar sobre si mateix i de comprendre la seva contribució a la societat. Ha de ser capaç d’elaborar el propòsit del que fa i d’assumir-lo amb un mínim d’autenticitat. I aquest vincle integrat entre persona, empresa i societat que hauria de catalitzar l’educació és el que, en darrer terme, configura el seu perfil professional.

Si més no, per si de cas, convé no oblidar que qui en el context educatiu només hagi estat tractat com a client (per satisfet que n’hagi quedat) difícilment en el futur actuarà i decidirà com a persona.

Els comentaris estan tancats.