Albert Ferrer
Tal com passa el temps cobren una nova dimensió aquells mestres que u ha anat tenint al llarg de la seua vida, especialment els que quasi sense adonar-se’n en el passat han deixat el seu granet de sorra en la formació, en l’educació i en la personalitat que et caracteritza.
Com cada fill de veí, jo també he tingut els meus i me’n recorde cada cop més del seu quefer abnegat perquè feren de mi, un xiquet anònim entre milers, una persona d’algun profit.
També em venen al cap altres docents que passaren per la meua vida, que realitzaren com bonament van saber el seu treball, però dels que no guarde la mateixa memòria.
Entre els primers, una de les mestres que passà per la meua senda quan era un pàrvul fou n’Aurèlia, tot dolçor i delicadesa, en contraposició a l’aspror d’altres companyes seues en les Escoles Velles —ja desaparegudes— del meu poble. Després vingueren don Rafael, per dues vegades no consecutives quan començava l’EGB; Miguel Rabadán, només un curs, un jove professional que deixà inesborrable empremta en qui açò subscriu; don Manuel Cerdán, amb qui visquí els darrers dies de Franco mercè al transistor que tenia damunt la taula sovint en aquella època. Vicent Codoñer significà, prop de la pubertat, una bufada d’aire fresc per la seua joventut, apertura i mètodes docents. En acabar aquesta etapa de la meua vida, Alberto Morales fou un altre puntal en la meua maduració, particularment quan molts anys després torní a tractar-lo no com a docent, sinó com a company de desvels. Ell representa, de tots els que he esmentat abans, el nexe entre l’alumne i el mestre, el col·lega i, sobretot, el veí afable, atent, vital i preocupat pels meus avanços i cabòries.
Del batxiller, mentre vaig romandre a l’aleshores IES de Massamagrell des de la transició, recorde en especial a Carlos Pérez-Bermúdez, després catedràtic a l’Estudi General; a Horacio, un professor madrileny que em trencà els motles; a Miguel Guanter, qui va saber recuperar potser sense adonar-se’n l’alumne i, alhora, la persona distreta que llavors era; i a Ximo Seró, com també als malaurats Josep Fenollosa i Josep Corell, algunes de les pedres sobre les quals s’assentà el futur historiador que sóc.
Als divuit anys, com a conseqüència d’entrar a treballar a temps parcial, vaig fer l’antic COU a Alboraia, etapa en què continuà formant-se la meua personalitat al recer de Carlos López, l’encarregat d’introduir-me dolçament en la Història de l’Art i de don Jaime García, aleshores un professional interessant que feia pensar mentre impartia Filosofia, abans d’accedir a l’alcaldia de Rafelbunyol si mal no recorde.
La universitat fou la següent estació en la formació de qui aspirava aconseguir uns estudis superiors. La Facultat de Geografia i Història (i de Filologia, encara) fou la natural destinació, alternant barracons i diàfanes aules (com quan era menut i, pel boom demogràfic de la meua generació, haguí d’anar de baix en baix en alguns cursos per no cabre al col·legi públic recent inaugurat).
D’aquesta estada, la qual ara es perllonga com a docent de la mateixa d’uns anys ençà, molts són els bons records també i els professionals que han atiat en mi la curiositat per obrir-me camí en les procel·loses aigües del coneixement i, igualment, en el compromís de l’universitari amb la societat a qui serveix. Uns més que altres, és obvi, han incidit directament o indirectament en qui sóc com a ciutadà. Des del mateix doctor Corell, passant pels doctors Mateu Rodrigo, Fernando Benito, Daniel Benito, Pilar Pedraza, Amadeo Serra i als qui no nomene per qüestions d’espai, però que anaren polint i continuen fent-ho qui açò escriu, fins als doctors Luis Arciniega, Aurora Valero, Antoni Furió, Júlia Benavent, Josep-Marí Gómez (de la UPV), James Hogg (de la Universitat de Salzburg) o al professor Germà Ramírez, recentment jubilat.
Tampoc volguera oblidar, millor dit, he de singularitzar un altre professor, ara col·lega, i mentor d’un servidor que malgrat romandre a una altra universitat ha estat clau per a arribar a entendre qui humilment sóc a hores d’ara. Es tracta del doctor Ximo Company, qui gustosament em co-apadrinà en la meua aventura doctoral i confià en mi, un perfecte desconegut, per a col·laborar estretament en el seu ampli i reconegut equip investigador. Els valors que encarna, l’humanisme que traspua i la seua estima per la seua terra són valors que continuen conformant l’historiador que desitjaria arribar a ser.
A tots ells, com als que no esmente però que han estat quan i com calia en la vida d’aquest etern aprenent, el meu reconeixement. Espere no defraudar-los i continuar amb el pas ferm.
Entrades (RSS)