Dilluns passat, a Tribuna Barcelona, el ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, va concretar la filosofia que ha animat el pacte per l’educació proposat pel Govern. Va afirmar que no calia que ningú renunciés a les seves conviccions i va assegurar que la firma del document era «compatible amb les diferències». És a dir, emmarcava el pacte, els seus 12 objectius, en un esforç col·lectiu per dotar d’estabilitat el sistema, amb la intenció final que l’educació estigués per sobre dels vaivens polítics i s’assentés com un sòlid actiu de futur, social i econòmic, més enllà de tendències ideològiques o d’interessos partidistes. Un pacte d’Estat en tota regla que buscava el màxim consens i que ara, tal com es preveia, ha resultat torpedinat per la negativa del PP, que ha renunciat a la proposta perquè ha considerat que «perpetuar l’actual model educatiu, fracassat, seria un frau a la població». Les raons esgrimides estan als antípodes del plantejament governamental, ja que es basen en conceptes molt lligats a una imatge uniformitzadora de l’educació (la garantia de l’ensenyament del castellà com a llengua vehicular, un currículum escolar vertebrador d’Espanya o un menyscapte general de les competències autonòmiques) que poc té a veure amb l’heterogènia realitat espanyola. Mentre el Govern aposta per un contingut que asseguri «objectius estables i sostenibles», amb una consciència política que va més enllà de les conjuntures, el PP accentua un perfil carregat d’immediatesa. La seva decisió planteja un futur difícil de gestionar, que ens allunya de totes totes d’un pacte d’Estat.
No es tracta, amb el pacte ara diluït, de reformar el model sinó d’establir mecanismes adequats perquè qualsevol hipotètic canvi d’aquest compti, en el futur, amb una conformitat general que no provoqui trasbalsos innecessaris i perillosos en un univers tan sensible com l’educatiu. Amb el notable suport dels rectors de les universitats espanyoles, amb el previsible suport de les comunitats autònomes afins, també amb el probable vistiplau de la Generalitat, i encara pendent de les reaccions oficials de sindicats i associacions de pares, el pacte té suficient recorregut en l’intent d’incrementar l’eficàcia del sistema educatiu. Faltarà, això sí, i és una mala notícia, aquesta coresponsabilitat històrica que el ministre Gabilondo reclamava en la seva intervenció de dilluns.

Els comentaris estan tancats.