Núria Borrell- Barcelona

Sóc de la generació de transició. La meva mare no treballava fora de casa, cuidava els fills, el marit, la llar i al mateix temps els avis, i ha estat molt feliç. Jo he cuidat els fills i he treballat a casa i a fora de casa. Quan vaig tenir la segona filla, que ara té nou anys, vaig demanar reducció de jornada per tenir cura dels fills; m´ho podria permetre, amb el suport del meu marit, amb una dedicació plena a la seva feina i un bon sou. Ara divorciada, em trobo, amb 47 anys, buscant un complement a la meva feina de jornada reduïda,però els horaris no són accessibles. Vull formar-me i reciclar-me. Voldria fer més coses amb ells, però no puc. ¿Hagués hagut de tenir més inquietud professional i haver aparcat els fills en activitats extraescolars?

Amb aquest raonament, com puc enfocar-li a la meva filla el futur? ¿Li aconsello que estudiïuna carrera, que cerqui una bona feina, que aconsegueixi un estatus professional i que tingui una total independència econòmica? ¿Que sacrifiqui els valors familiars, com han fet moltes noies que ara tenen 30 i 35 anys i encara estant intentant aconseguir un bon lloc de treball, i que els fills els han deixat aparcats?

No es pot arribar a tot. Si la meva filla enfoca la vida com moltes dones de la meva generació, amb una feineta i plena dedicació als fills, hi sortirà perdent? Ha de preveure una situació com la meva?

Potser d’aquí a pocs anys millorarà la situació, podrem realment tenir una conciliació familiar de veritat. Els marits, els nens d’ara, pensaran diferent, s’involucraran més en les feines domèstiques i també les faran seves. Potser la meva filla podrà ser una persona professionalment valorada i mare de família. Vull ser optimista.

Els comentaris estan tancats.