Dos germans que sempre havien estat molt units s’allunyaren l’un de l’altre per qüestions familiars. Es retrobaren, anys després, en emmalaltir de gravetat un d’ells. Eren ja a la maduresa de la vida. En conèixer la malaltia del gran, el més petit el visità. Es retrobaren. Mirar-se, abraçar-se, fer silenci junts i les paraules justes. Ben poca cosa. L’amor feia el seu camí i ho superà tot. També hi ajudà el desig de viure la joia de la pau retrobada en la reconciliació fraterna. A la primera visita, en seguiren d’altres, sempre amb la mateixa senzillesa.

La malaltia avançà inexorable i el germà traspassà un temps després. Abans, s’acomiadaren fins al cel. Els germans s’havien retrobat humanament i en el Senyor. El que els unia era molt fort. Eren fills de l’amor dels pares que els ensenyaren a estimar Déu i el proïsme en la vida de cada dia. També a treballar amb esforç i constància. Els oferiren una referència per formar una família.

Cal estar atent, doncs, a les situacions i a les crides del Pare. Saber perdonar des de la pregària. Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. (Mt 5,23-24). Portar l’ofrena a l’altar, pregar, sentir la necessitat de viure la conversió de cor que ens fa perdonar. Perdonar des del fons del cor, perquè el perdó és la condició fonamental de la reconciliació entre les persones. Com ho és, també, de la reconciliació dels fills de Déu amb el seu Pare. Perdó que dóna testimoni que l’amor és més fort que el pecat, que el mal.

Enric Puig Jofra, SJ